Wael Dahdouh: "Israel ha fracassat en l'intent de silenciar la premsa a Gaza: en lloc de fer-nos callar, ens va motivar a continuar informant"

BarcelonaEl periodista gazatí Wael Dahdouh s'ha convertit, sense voler-ho, en tota una llegenda viva a Palestina. El seu rostre –amb casc i armilla antibales amb la paraula Press– apareix dibuixat per grafiters en murs d'arreu del món. Des de les primeres hores del genocidi israelià a Gaza, el veterà reporter i cap de redacció d'Al-Jazeera a Gaza, sortia en directe nit i dia a les pantalles del món àrab per explicar, amb el seu to calmat i didàctic, la guerra amb la precisió de qui coneix cada pam del territori i hi té una nodrida agenda de contactes. També estava fent un directe la nit del 25 d’octubre del 2023 quan va saber que un míssil israelià havia impactat contra la casa de la localitat de Nuseirat, al centre de la Franja, on la seva família s’havia refugiat. La seva esposa, Amina, de quaranta-quatre anys; un dels seus fills, Mahmoud, de quinze; la seva filla Sham, de set; i el seu net Adam, de divuit mesos, i també vuit familiars més, van ser assassinats. Mentre estava en directe, va anar a buscar els seus cossos sense vida a l'hospital: “Us vengeu de nosaltres a través dels nostres fills”, va dir, amb la veu trencada. L'endemà, explica, amb el cor encongit, tornava a agafar el micròfon, i continuava treballant. Dos mesos més tard, un dron va bombardejar el cotxe en què viatjava: va patir una ferida a la mà de la qual encara s'està recuperant i va tenir més sort que el càmera que l'acompanyava, que va morir agonitzant mentre les ambulàncies no rebien l'autorització d'Israel per anar a socórrer-los. El reporter no va tirar la tovallola. Encara va veure com el seu fill gran, Hamza, que seguia la seva estela també a Al-Jazeera, era assassinat en el cotxe amb el seu company Mustafa Thuraya. Finalment, va acabar sortint de Gaza perquè era l'única manera d'ocupar-se dels fills que havien sobreviscut. Des del seu amarg exili a Doha continua parlant de Gaza i ajudant els companys que ha deixat enrere. Almenys 250 periodistes han estat assassinats, mentre Israel continua vetant l'entrada independent de la premsa estrangera. Ha visitat Barcelona per participar en l'Unsilence Forum, organitzat per la campanya Act x Palestine.

Israel ha matat a Gaza més de 250 periodistes. És una xifra sense precedents. Per què?

— L'objectiu d'aquest atac contra la premsa és clar: matar la veritat i el missatger. Israel va imposar un setge a Gaza, va tallar l’electricitat, va destrossar el teixit social, i després va exercir aquesta persecució contra els periodistes per tal de silenciar-nos per sempre, per impedir que el món veiés el genocidi. No conec cap altre extermini de periodistes com aquest. Des del principi, Israel va atacar les seus dels mitjans, els periodistes i les seves famílies, amb una persecució intensa que no s'ha acabat. Però no han aconseguit el que pretenien: en lloc de fer-nos callar ens van donar més motivació per continuar informant. Aquesta persecució ha fet que els periodistes continuïn treballant i enviant el missatge. Fa molt de temps que ens vam quedar sense reaccions, sense casa, sense gairebé res, però vam decidir continuar informant. Malgrat tot, no vam permetre que Israel imposés el silenci. No hi havia cap altra opció que continuar informant de la brutalitat que ens imposaven. I des de fora de Gaza continuo fent el que he fet tota la meva vida, mentre Déu no decideixi una altra cosa.

El preu personal que vostè ha pagat és enorme. Se'n penedeix?

— No, i crec que els meus companys tampoc. Nosaltres vam triar aquesta feina, que ens estimem i en la qual creiem profundament. Creiem en la importància i en la grandesa del periodisme, i estem disposats a sacrificar-nos per aquesta missió. No ens queixem, perquè és la professió que hem triat i assumim totes les responsabilitats que implica. Per a mi ha tingut un cost personal, però el que és important per al món és aprendre la lliçó: no fem periodisme de funcionaris, el periodisme que busca la fama, els diners i els focus. El periodisme només és un mitjà. El que compta és posar el focus en allò que la gent necessita, en les seves preocupacions i en el seu patiment. La nostra feina és posar llum a la injustícia. Molts companys han pagat el preu d'aquest compromís amb la vida i jo no puc retrocedir. Haig de continuar treballant, ni que sigui per la seva memòria.

S'han sentit abandonats per les grans agències internacionals de notícies i els grans mitjans de comunicació?

— Molt, i des de fa molt de temps. Una de les coses més doloroses per a mi, era veure com les grans agències, mitjans i institucions globals encobrien l'assassinat de periodistes. No és que volguéssim que el món es compadís de nosaltres, però sí que esperàvem un mínim de professionalitat per part d’aquestes grans institucions. Ens havien dit que eren defensors de la llibertat d'expressió, de la llibertat de premsa. Però miraven Gaza a través dels ulls i les orelles israelianes. Almenys podien haver estat objectius i professionals. No volíem compassió gratuïta, només que fessin la seva feina. Per desgràcia, van fracassar en tres sentits: no van donar als fets l'espai que mereixien, no van fer una cobertura professional del que passava i tampoc van ajudar els seus propis companys mentre eren exterminats, com si aquest extermini no afectés la llibertat de premsa. En molts casos, ni tan sols amb els periodistes que treballaven per a aquests mateixos mitjans: deien que els havien matat fora del lloc de feina, o que eren freelance sense contracte...

Com veu la situació a Gaza ara?

— Molt difícil. Ara comença l'hivern. Aquests dies hi ha un temporal i totes les tendes estan inundades, també les dels periodistes. Els passos fronterers continuen tancats: ningú pot sortir ni entrar a la Franja de Gaza. El món creu que el genocidi s'ha aturat, però la guerra continua amb totes les seves formes, també contra els periodistes. Fins i tot després de l’acord, vam perdre un company i la seva família en un atac directe contra casa seva. Tot continua destruït.