Netanyahu fa realitat el “nou Orient Mitjà” que anhelava
BarcelonaPoc després d'assumir el càrrec de primer ministre d'Israel l'any 1996, Benjamin Netanyahu va encarregar un informe a un grup d'experts neoconservadors sobre el futur de l'Orient Mitjà. El resultat va ser una mena de full de ruta anomenat Clean Break que proposava un nou ordre regional basat en una hegemonia israelianoamericana sostinguda sobre l'ús de la força. L'ascens al poder de Donald Trump i els atacs de Hamàs del 7 d'octubre del 2023 van oferir a Netanyahu una oportunitat d'or per fer realitat el seu somni d'un Israel amb un domini incontestat, el que ara anomena “el nou Orient Mitjà”. La guerra iniciada aquest dissabte és tot just la seva culminació.
La primera etapa de la creació d'aquest nou ordre implicava desfer-se de l'Iraq de Saddam Hussein, l'estat àrab més poderós i molest. I això és el que va fer George Bush el 2003, assessorat pels mateixos neoconservadors afins a Netanyahu. Tanmateix, l'operació de Bush no va sortir del tot bé, ja que l'espai que va deixar l'Iraq, afeblit per les lluites intestines entre sunnites i xiïtes, el va ocupar l'Iran. En aquell període, la primera dècada del segle XXI, Teheran va anar teixint una sèrie d'aliances amb milícies a diversos països de la regió, que juntament amb el suport de la Síria d'Al-Assad, van constituir l'anomenat eix de la resistència.
Per tant, una reforçada República Islàmica va passar a ser l'últim obstacle perquè Israel es convertís en l'única gran potència de l'Orient Mitjà. Com ja havia passat a l'Iraq, el programa nuclear iranià es va convertir en l'argument, o l'excusa, per convèncer Washington de la necessitat de destruir militarment l'Iran. De fet, Netanyahu es va oposar a l'acord per limitar el programa nuclear iranià patrocinat per l'administració Obama i el règim dels aiatol·làs l'any 2015. L'objectiu del líder israelià no era evitar que Teheran fabriqués la bomba nuclear, una fita que ja s'havia assolit amb els bombardejos de l'estiu passat. A més, d'acord amb Oman, mediador a les converses de les últimes setmanes, Teheran ja havia acceptat no emmagatzemar urani enriquit al seu territori, la qual cosa feia impossible fer-se amb la bomba atòmica en el futur.
La guerra actual serveix per consolidar aquest nou Orient Mitjà al qual aspirava Netanyahu i que, de fet, ja s'ha anat perfilant a poc a poc des dels atacs del 7 d'octubre. En aquest nou ordre regional, el govern israelià té la potestat de bombardejar qualsevol país de la regió que no se sotmeti als seus dictats, convertint la llei internacional en paper mullat.
Així, per exemple, els dies posteriors a la caiguda de Bashar al-Assad, Tel-Aviv va ocupar la regió siriana dels alts del Golan que encara no controlava, tot i que Damasc ja no representava cap perill per a la seguretat d'Israel. A més, els mesos vinents, Netanyahu va ordenar més de 700 bombardejos en tot el país, inclòs el de la seu del ministeri de Defensa en ple conflicte entre la minoria drusa i el govern central, ara liderat per l'exmilicià Ahmed al-Sharaa. L'estratègia de Netanyahu també es basa en incitar els conflictes sectaris dels estats veïns per afeblir-los.
Un exemple potser encara més evident de com opera el nou Orient Mitjà de Netanyahu el representa el Líban. La guerra de la tardor del 2024 entre la milícia proiraniana Hezbollah i Israel va acabar amb un alto el foc que va obligar l'exèrcit israelià a retirar-se de les seves posicions del sud del país, que va passar a controlar l'exèrcit libanès. Tanmateix, amb el vistiplau de Washington, Israel encara continua ocupant una part del territori libanès i fins i tot bombardeja presumptes posicions de Hezbollah gairebé cada dia, de manera que converteix l'acord de pau també en paper mullat.
Què faran els països prooccidentals de la regió?
Així, la gran pregunta que deixa l'escenari actual és si els països que fa anys que integren el camp prooccidental acceptaran la seva submissió a un Israel totpoderós. Qatar ja va tastar el gust amarg d'aquesta recepta el mes de setembre de l'any passat, quan l'exèrcit israelià va bombardejar la capital qatariana en un intent infructuós d'assassinar la cúpula de Hamàs. Doha va reaccionar de forma airada, però va haver de conformar-se amb una disculpa de Netanyahu forçada per Trump.
L'atac contra Doha va representar una advertència per a tota la regió, inclosa l'Aràbia Saudita, que aspira a liderar el món àrab gràcies a la seva prosperitat econòmica i a un exèrcit que s'ha reforçat durant els últims anys. Per bé que Riad ha estat sempre un fidel aliat de Washington, no queda clar que accepti de bon grat un Israel hegemònic que es creu amb el dret d'usar la força de manera unilateral a tota la regió, des de Síria fins a Doha.
L'altra potència regional que veu amb gran preocupació el nou ordre regional és Turquia, un país que amb Erdogan ha anat projectant el seu poder a l'exterior i que ja disposa de bases militars en diversos països com Líbia, Síria i l'Iraq. Ankara aspira a construir una esfera d'influència amb uns límits semblants als de l'antic Imperi Otomà, una ambició que xoca frontalment amb el nou Orient Mitjà de Netanyahu. Així doncs, no seria d'estranyar que el futur torcebraç de la regió fos entre Ankara i Tel-Aviv.