Prudència a l'Orient Mitjà davant d'una eventual caiguda del règim de Teheran

BeirutLes protestes que sacsegen l'Iran i la pressió internacional sobre el règim dels aiatol·làs han obert una hipòtesi que fins fa poc semblava remota: el final de la República Islàmica sorgida el 1979. Aquesta possibilitat no només redefineix l'equilibri intern iranià, sinó que obliga els actors regionals a anticipar un escenari sense un dels pilars que ha estructurat la política de l'Orient Mitjà durant gairebé mig segle. Més que una expectativa de canvi immediat, la regió s’enfronta a la perspectiva d'una transició incerta, amb conseqüències que van molt més enllà de les fronteres del país.

Als països del Golf, l'actitud predominant és la prudència. L'Aràbia Saudita, Qatar i Oman han intensificat els contactes diplomàtics per evitar tant una escalada militar directa com un col·lapse sobtat de l'Estat. L'argument central és doble: d'una banda, una guerra afectaria els mercats energètics globals; de l'altra, una caiguda desordenada del règim obriria un buit de poder difícil de gestionar. Riad, que recentment ha reprès relacions amb Teheran després d'anys de rivalitat oberta, ha advertit Washington dels riscos de reproduir escenaris com els de Líbia o Síria, on la intervenció exterior va precipitar la fragmentació de l'Estat i conflictes prolongats.

El temor al buit de poder s'estén més enllà del Golf. L’experiència de les guerres civils de l'última dècada ha instal·lat entre les capitals àrabs una preocupació compartida: la caiguda d'un règim autoritari no implica necessàriament l'emergència d'un ordre estable. En aquest càlcul, l'Iran representa no només una potència ideològica, sinó també una estructura estatal la implosió de la qual tindria efectes en cadena sobre xarxes polítiques, militars i econòmiques que avui travessen diversos països de la regió.

El Líban és el cas més immediat. Hezbollah, construït com una projecció directa de la revolució iraniana, depèn en gran manera del suport polític, financer i doctrinal de Teheran. Una caiguda de la república Islàmica implicaria la pèrdua del seu patrocinador estratègic i acceleraria un debat ja obert a Beirut sobre el futur del seu arsenal i el seu paper dins del sistema polític.

Privat de transferències que durant anys han assolit xifres properes als mil milions de dòlars anuals, el moviment hauria d'optar entre transformar-se en un partit plenament integrat a la institucionalitat libanesa, reduir-se a una força armada local amb capacitats limitades o fragmentar-se internament. La competència amb el grup Amal pel lideratge de la comunitat xiïta, fins ara continguda per acords de repartiment d'influència, podria reactivar-se. Per a l'equilibri libanès, la incògnita no és només si Hezbollah sobreviuria, sinó en quina forma i sota quina correlació de forces.

El pragmatisme d'Ankara

Turquia observa la crisi iraniana des d'una lògica pragmàtica. Ankara ha evitat posicionar-se obertament tant al costat dels manifestants com de la repressió, i s'oposa a una intervenció militar estrangera. Els seus interessos són concrets: l'Iran és proveïdor de gas, soci comercial i veí fronterer en una regió ja saturada de conflictes. Un col·lapse iranià podria generar nous fluxos de refugiats cap a territori turc i alterar el delicat equilibri kurd a banda i banda de la frontera. Per això, la diplomàcia turca es presenta com a intermediària i promotora de la desescalada, amb l'objectiu de mantenir capacitat d'influència independentment del desenllaç a Teheran.

A l'Iraq, una eventual desaparició del règim iranià tindria un impacte directe sobre l'entramat de milícies i partits que, des del 2003, s'han consolidat sota el seu patrocini. Les Forces de Mobilització Popular, moltes d'elles vinculades a la Guàrdia Revolucionària, podrien perdre coordinació, finançament i direcció estratègica. Això obriria una fase de reajustament intern entre actors xiïtes, kurds i sunnites, en un Estat que encara lluita per consolidar les seves institucions i on no es descarta el risc de fragmentació o d'enfrontaments entre faccions armades.

Per a Israel, la hipòtesi d’una caiguda dels aiatol·làs planteja un dilema estratègic. La República Islàmica ha estat durant dècades el seu principal adversari regional, tant pel seu programa nuclear com pel suport a Hezbollah i a altres milícies armades. La seva desaparició eliminaria aquest eix hostil, però obriria interrogants sobre el control de les capacitats militars acumulades per l'Iran i els seus aliats.

Davant d’aquestes incerteses, l’oposició iraniana a l’exili projecta un escenari alternatiu. El príncep Reza Pahlavi ha presentat un full de ruta que inclou la fi del programa nuclear militar, la renúncia al suport a grups armats regionals i la normalització diplomàtica amb Occident. La seva proposta dibuixa un Iran reintegrat als mercats energètics globals i amb institucions obertes al capital internacional. Ara com ara, es tracta d'una visió teòrica, sense claredat sobre els mecanismes de transició ni sobre l'equilibri intern de forces que podria sostenir-la.

Així, el possible final de la República Islàmica es perfila menys com un punt d’arribada que com l'inici d'una reconfiguració profunda. Entre expectatives de canvi i por al caos, els actors regionals es preparen per a un escenari sense precedents recents. La qüestió central no és únicament si el règim iranià caurà, sinó com es gestionarà l'endemà. En aquesta resposta s’hi jugarà una part substancial del futur equilibri de l'Orient Mitjà.