Israel expulsa 20.000 palestins del camp de refugiats de Jenín i el converteix en una base militar

Enviada especial a Jenín (Cisjordània)El camp de refugiats de Jenín, al nord de Cisjordània, ja no està ple de criatures jugant al carrer, no se sent l’olor del pa acabat de coure, ni l’enrenou dels tallers de reparació de motos, ni els crits dels venedors de fruita. Tampoc queda cap dels shabab, els adolescents que empunyaven fusells i havien après a col·locar explosius casolans a les nits per contenir les incursions dels soldats israelians. Des del passat gener, l’exèrcit ocupa el camp, després d'expulsar els 20.000 palestins que hi vivien, i ara l’han convertit en una base militar on les tropes s’han entrenat per a la guerra urbana de Gaza.

L’operació per buidar el camp de Jenín –que ha passat desapercebuda sota l’ombra del genocidi de Gaza– va començar el 21 de gener, l’endemà de la investidura de Donald Trump i durant el primer alto el foc a Gaza. "Estàvem acostumats als atacs constants de l’exèrcit, però aquell dia va ser diferent", recorda Suzane, una jove nascuda al camp que està acabant els estudis de direcció cinematogràfica. "De cop i volta van aparèixer tot de drons amb altaveus, que ens cridaven que havíem de marxar. Deien que hi hauria un carrer obert l’endemà, entre les nou del matí i les cinc de la tarda, i que només ens podíem endur els documents d’identitat, que havíem de sortir amb les mans enlaire i en filera". Després d’unes hores de dubtar-ho, la noia va decidir seguir les ordres, i marxar amb la seva mare, ja anciana, i els seus veïns. "Teníem por que si ens quedàvem, els helicòpters ens bombardegessin, com a Gaza".

La Suzane explica que van sortir de casa seva només amb la roba que portaven posada, caminant en filera, els homes a la dreta i les dones a l’esquerra, sota el zumzeig dels drons. Van desfilar pel carrer principal del camp, que els veïns havien batejat amb el nom de Shireen Abu Akleh, la popular periodista d’Al-Jazeera, que va ser assassinada per un franctirador de l’exèrcit israelià quan cobria una incursió al camp, el 2022. Des d’aquell dia no han pogut tornar a casa seva, ni tan sols per recuperar les seves pertinences.

El camp de refugiats de Jenín era el símbol de la resistència palestina. Els militars israelians l’anomenaven "el niu de vespes", perquè en els seus estrets carrers, entre les cases erigides caòticament, atapeïdes en una densa trama urbana, s’amagaven joves disposats a morir davant els soldats israelians. Tenien tan assumida la desigualtat del combat, que tots es feien retrats portant les armes perquè els recordessin després de morts. Els carrers del camp estaven plens de fotos d’aquests "màrtirs", amb les insígnies de les faccions palestines: Fatah, Hamàs, Jihad Islàmica o el Front Popular. La gent del camp els veia com la seva única defensa contra l’ocupació: els cuidaven, els alimentaven i els curaven quan eren ferits.

Fins i tot el cementiri s’havia quedat petit: fa tres anys en van haver d’obrir un de nou als afores del camp per poder continuar enterrant cadàvers. No només els combatents patien els atacs: molts civils, incloses criatures, van ser assassinats a mans de franctiradors israelians, com el Mahmud, que va morir d’un tret al cap a la porta de casa seva. El seu pare Issam Abu Amiri, visitava cada dia la seva tomba, i ara ja ni tan sols s’hi pot apropar. L’exèrcit va llançar gasos lacrimògens a les famílies que anaven al cementiri per commemorar la festivitat musulmana de l’Eid a finals de març.

Setge de l'Autoritat Palestina

Abans de l’operació israeliana del gener, va ser l’Autoritat Palestina qui va fer el primer pas. Forces d’elit palestines van assaltar el camp de Jenín: van fer servir drons i van imposar un setge per fer sortir els combatents del niu. Van tallar l’electricitat i l’aigua i van advertir als combatents que si no s’entregaven Israel atacaria el camp. Els nois detinguts van ser humilitats i obligats a gravar vídeos jurant lleialtat al president palestí, Mahmud Abbas. D'aquesta manera, l’Autoritat Palestina, corrupta i deslegitimada davant la seva gent, intentava presentar les seves credencials davant d’Israel per governar sobre les runes de Gaza després de la derrota de Hamàs. L’operació palestina va durar 48 dies, va deixar 14 morts, inclosa l’estudiant de periodisme Shatha al-Sabbagh de 21 anys, que van matar d’un tret al cap a la porta de casa seva després d'haver criticat l’operació al seu compte d’Instagram. Al-Jazeera va posar el crit al cel i Abbas va respondre-hi prohibint als seus equips treballar a Cisjordània, com havia fet Israel.

Però no n’hi va haver prou i finalment Israel va decidir agafar directament les regnes, després que l’Autoritat Palestina hagués preparat el terreny. L’exèrcit israelià va atacar el camp amb drons, helicòpters i franctiradors, recorda Mohammad Abu Ali, un dels membres del comitè popular que gestionava el camp. Fins a l’abril, van continuar les operacions de destrucció de cases i infraestructures. L'exèrcit va assaltar també els camps de la veïna Tulkarem i va expulsar 40.000 palestins de les seves cases, el major desplaçament forçat a Cisjordània des de la guerra dels Sis Dies del 1967. Els militars han enderrocat barris sencers i infraestructures vitals com els dipòsits d’aigua. "Ens havien amenaçat molts cops de destruir el camp, i és el que estan fent ara: mai havíem vist una cosa així", diu Abu Ali.

En la seva fugida del camp, la Suzane es va trobar amb una cosa que no havia vist mai. Al carrer per on l’exèrcit els obligava a marxar hi havia uns aparells quadrats de color banc que emetien un flaix vermell. "Era com una càmera amb una gran lent circular que emetia un flaix vermell, i ens feien passar un a un pel davant per escanejar-nos la retina. Fa molt que els palestins estem acostumats als aparells de reconeixement facial, però això dels ulls és nou. Semblava una pel·lícula", alerta. Explica que els soldats també revisaven el contingut dels telèfons mòbils, buscant algun rastre de suport a la resistència: "si troben una foto, un cartell o un missatge de veu al teu WhatsApp, t’apallissen i se t’enduen", denuncia la noia.

Una ciutat fantasma

Ara al camp de Jenín només hi ha soldats israelians. Han instal·lat unes grans barreres de color groc que impedeixen l’entrada i estan apostats als edificis alts o a les entrades, com va poder veure aquest diari. Ningú no pot apropar-s’hi: a principis de setembre, dos nois de 14 anys que havien intentat colar-se a casa seva per recuperar algunes pertinences van ser morts a trets.

Durant aquests últims vuit mesos, els soldats israelians han continuat dins el camp, en el que els alts comandaments defineixen com una operació de "transformació del terreny." Se senten explosions i demolicions de cases. Han enderrocat centenars d’edificis, i transformat dràsticament la trama urbana. Però no és una destrucció cega. Segons informa la premsa israeliana, han obert quilòmetres de noves avingudes per garantir l’accés i la maniobrabilitat dels tancs. El ministre de Defensa, Israel Katz, ha declarat que les tropes continuaran als camps fins a finals d’any.

Les imatges que han difós els mitjans israelians encastats amb les tropes i alguns periodistes palestins que han aconseguit entrar-hi, mostren que l’exèrcit ha detonat blocs residencials sencers i ha arrasat carrers i carrerons estrets, alhora que ha instal·lat més càmeres de seguretat i ha construït noves torres de vigilància. Es tracta de transformar l’espai on es movien com un peix a l’aigua els combatents palestins: la xarxa de carrerons i cases inaccessibles als tancs i que els protegien alhora dels drons, només amb una llarga lona penjada entre les cases, i els permetien emboscar els soldats quan entraven al camp, fins i tot des de forats oberts a les parets de les cases. Les autoritats israelianes han declarat que el que estan fent a Jenín és una prova pilot per repetir-la als 18 camps de refugiats de Cisjordània.

Entrenament pel combat a Gaza

L’exèrcit israelià també ha utilitzat el camp de refugiats de Jenín per entrenar-se per combatre a Gaza. Els quatre tancs de 188a Brigada Armada va operar-hi entre gener i maig, quan van ser enviats a la ciutat de Rafah, al sud de la Franja. Els soldats del Batalló Nachshon també van abandonar el camp, convertit en una ciutat fantasma, per participar l’agost en l’ofensiva terrestre per conquerir Ciutat de Gaza. Soldats reservistes ocupen el camp des d’aleshores.

"El camp de Jenín com una petita Gaza", diu l’estudiant de cinema. "El mateix teixit urbà d’edificis baixos i carrers estrets, la mateixa situació, gent amb les mateixes idees, els mateixos combatents amb les mateixes tàctiques i les mateixes armes", recorda. "Però per què han continuat aquí tant de temps després d’haver buidat el camp? No per combatre, sinó per entrenar-se per anar a Gaza", rebla. Confessa que de vegades troba a faltar casa seva i s’arrisca a apropar-se fins al límit del camp per veure’l: "Se senten trets i explosions: però contra qui disparen si ja no hi ha ningú?"

Acabar amb la qüestió dels refugiats

Més enllà dels objectius militars, l’ocupació del camp de Jenín i dels altres del nord de Cisjordània té un aspecte polític. Aquests refugiats són la memòria viva de la Naqba, l’expulsió massiva de palestins amb què va néixer l’estat d’Israel. Aquests refugiats, i els seus fills, nets i besnets continuen reivindicant el seu dret a tornar a casa, emparat al dret internacional. Però el seu retorn i el dels sis milions de palestins que viuen a la diàspora faria impossible l’objectiu d’Israel de tenir una població molt majoritàriament jueva.

L’urbanisme dels camps, amb cases fetes de planxes ondulades metàl·liques o de totxanes i ciment a vista reflecteix aquesta voluntat de provisionalitat dels seus residents, que somnien a tornar als seus pobles i ciutats d’origen dins d’Israel, d’on van ser expulsats fa 77 anys per les milícies sionistes. Una voluntat que s’ha transmès de generació en generació.

Després d’haver fugit de casa seva sota el foc israelià, els refugiats de Jenín s’allotgen ara a cases de familiars o amics, en centres comunitaris i salons de festa o en residències universitàries. No saben si mai podran tornar a casa seva. Ser refugiat per partida doble és una situació que se’ls fa estranya: volen tornar a aquelles llars que per ells i elles tampoc eren ben bé casa seva.

Tamam Mohamad, una dona de 86 anys, no sap viure fora del camp de refugiats, on va arribar fa 45 anys quan es va casar amb el seu home. Des que l’exèrcit els va expulsar, s’està amb les seves filles en una habitació de la residència d’estudiants de la Universitat Àrab-Americana, un campus a uns 10 kilòmetres al nord de Jenín. Són vuit metres quadrats, amb una cuina oberta i un petit lavabo: seria un lloc confortable per a un estudiant, però no per a una família. La dona pot sortir ara amb les veïnes a la muntanya del davant del campus, on l’aire és molt més net que al camp de refugiats. Allà tampoc pateixen les incursions dels soldats ni el so permanent dels drons, ni hi falten l’aigua o l’electricitat. Però l’anciana diu que no sap viure fora dels carrers atapeïts del camp. "Els refugiats de Jenín som una gran família. Estem acostumades a olorar el menjar que cuinen les veïnes, a sentir les seves discussions, a fer-nos costat els uns als altres sempre. A riure i a plorar junts", diu amb nostàlgia. L'anciana té molt clar que ella i els seus vuit fills tornaran al camp de Jenín. "Segur que hi tornarem, encara que no vulguin, per molt que hagin destrossat les nostres cases o detingut els nostres fills, hi tornarem. El nostre camp no es quedarà buit, perquè no podem viure en un altre lloc: el camp és l’aigua i nosaltres els peixos".