Putin i el retorn de la història
Que Anatoli Txubais, enviat especial del president per a les relacions amb organitzacions internacionals, hagi decidit plegar i marxar de Rússia no és poca cosa. Ni una bona notícia per a Vladímir Putin. L’exili de l’ideòleg de la privatització als anys 90 de més de 120.000 empreses soviètiques -i, per tant, arquitecte de la cleptocràcia que incuba els oligarques- visualitza la primera escletxa en el nucli dur del règim. I encaixa amb la reflexió del politòleg rus Andrei Makarítxev quan assegura que els oligarques van badar i al Kremlin ben pocs volien la guerra.
La sortida d’Anatoli Txubais posa molts interrogants a les informacions del diumenge 20 de març del Corriere della Sera -basades en fonts ucraïneses- sobre el presumpte arrest domiciliari de quadres de l’FSB -l’antic KGB- ordenat per Putin. El ministre de Defensa Serguei Xoigú ha aparegut a la televisió després de més de dues setmanes. Es va dir que havia caigut en desgràcia. No hi ha res clar. Caldrà estar atents al que pugui dir Txubais. I als seus silencis.
Putin creu, o vol fer creure, que la guerra s’acaba i que en tindria prou quedant-se amb el Donbass. ¿De debò ha arribat Putin al moment decisiu? ¿Podria els pròxims dies anunciar un alto el foc i vendre una derrota com una victòria? Això sol passar quan dos bàndols comencen a estar esgotats. ¿De debò Putin s’ho creu? I si s’ho creu, què exhibiria des d’aquesta finestra d’oportunitat? ¿Mariúpol trinxat com Stalingrad el 1943 i els 15.000 soldats russos morts? ¿I les massacres i les xifres de víctimes que encara no se saben però que se sabran?
I què en pensa, la societat russa, d’aquest retorn a les pitjors tragèdies del segle XX? No tothom s’ho acaba de creure, i el Centre Levada, l’únic d’investigació sociològica fiable, s’ha de dedicar només a fer enquestes sobre nacionalisme i/o xenofòbia perquè se la juga si entra de ple a informar de la guerra. Amb tot, Levada ha estat capaç de dir que per al 48% dels russos la culpa de la crisi és dels Estats Units i l’OTAN.
Diu l’exoligarca Mikhaïl Khodorkovski, empresonat deu anys per Putin i ara exiliat als EUA, que a l’amo del Kremlin no se’l frena amb concessions. Que ho veu com una debilitat. Que a Putin cal intimidar-lo amb contundència. Que és l’únic llenguatge que entén. Mentrestant, què li passa pel cap? I és que estem davant d’un Putin sense precedents quan assenyala els “traïdors” i els “quintacolumnistes”; les amenaces i l’odi de la “casta occidental”, i la necessitat de Rússia d’“autoregeneració”, expulsant els cossos estranys i instigant a la delació. Potser pensava en Txubais.
¿I podria Putin acostar-se al botó nuclear com el psicòpata del film Doctor Strangelove (Teléfono rojo: volamos hacia Moscú )? Torno a Andrei Makarítxev explicant a La Vanguardia el que un dia li va sentir dir a Putin: “Per què volem un món en què Rússia no té el lloc que li correspon?” ¿Estem davant d’un suïcida? ¿Els més pròxims estan pensant treure-se’l del mig? Perquè, ¿com podria Putin continuar al Kremlin amb el món assenyalant-lo com un criminal de guerra?
¿Un pronòstic fiable? Potser el de la revista American Purpose a l’article de Francis Fukuyama, que el 1989 va anunciar el final de la història i el 2012 va rectificar i va avançar-ne el retorn. On som ara. Fukuyama constata el fracàs de l’operació del Kremlin contra Ucraïna, identifica el col·lapse militar i el naufragi diplomàtic, i està convençut que Vladímir Putin no sobreviurà a la derrota. I pensa que el daltabaix serà una lliçó per a la Xina. Que potser per això -sobretot últimament- només observa i s’absté a l’ONU. I sobretot calla i dissimula.
