EL BREXIT

L’any que la Unió Europea va acabar desitjant que el Regne Unit marxés

Amb el bolso penjat al braç Boris Johnson va obtenir la majoria absoluta el 12 de desembre, però abans, el 24 de juliol, ja l’havia rebut la reina d’Anglaterra com a nou primer ministre, en una breu audiència al Palau de Buckingham. Elisabet II es va presentar a la cerimònia amb un bolso, que mou d’una manera o una altra per enviar missatges al seu equip, per exemple si vol acabar la reunió. La fotografia és plena de detalls i llenguatge no verbal que conviden a mirar-la amb atenció. / VICTORIA JONES / POOL / REUTERS (24 de juliol del 2019)

Tres ajornaments, dos primers ministres i uns quants avions. El 2019 ha sigut l’any en què l’embolic del Brexit s’ha enredat més fins a entortolligar-se en un nus que Boris Johnson ha acabat desfent per força. Va començar amb la ratificació de l’acord de retirada que la ja expremier britànica, Theresa May, va pactar amb el negociador en cap de la Unió Europea, Michel Barnier. Però ràpidament May va topar amb la porta tancada de Westminster i va haver de demanar aclariments a Brussel·les sobre la qüestió que es va acabar convertint en la seva defunció política: el mecanisme de salvaguarda per evitar una frontera física entre Irlanda i Irlanda del Nord. El Brexit havia d’arribar el 29 de març, però una setmana abans Theresa May es veia obligada a demanar una primera pròrroga que va acabar triplicant-se davant les negatives del seu Parlament. Brussel·les s’anava desesperant al veure com el Regne Unit monopolitzava l’agenda i els partidaris del Brexit dur l’amenaçaven dia rere dia. Mentrestant, May veia com el seu propi partit li obria la porta del darrere per deixar-hi entrar el polèmic Boris Johnson. “Em pregunto com és el lloc especial que l’infern té reservat per a aquells que van promoure el Brexit sense ni un esborrany”. És la famosa frase de l’expresident del Consell Europeu Donald Tusk que explica per què ara la UE va respirar alleujada amb l’aclaparadora victòria de Johnson. Brussel·les va acabar desitjant que el Regne Unit marxés malgrat lamentar-ho. Ara el Brexit té el camí lliure per convertir el 2020 en el primer d’una UE de 27, però ja s’està teixint un nou embolic.