Restauració o revolució: ¿com vèncer Donald Trump?
Les eleccions més importants del 2020 posen a prova l’ànima del Partit Demòcrata, només unit per l’obsessió amb derrotar el president
WashingtonMassa progressistes, massa vells, incapaços de mobilitzar l’electorat afroamericà, homosexual, dona... Quan falta poc més d’un mes perquè arrenquin les primàries, el debat sobre les opcions electorals del Partit Demòcrata per tornar a la Casa Blanca sembla més centrat en els inconvenients que en els arguments per a la il·lusió. Potser perquè hi ha el precedent immediat del 2016, quan pocs van anticipar que Donald Trump arribaria a la presidència, i s’imposa una prudència de caràcter fatalista. És possible, però alguns dels raonaments que avui s’esgrimeixen per anticipar el fracàs haurien negat rotundament la possibilitat de victòria de Barack Obama el 2008 (i el 2012). Fins i tot la del mateix Donald Trump el 2016.
Els demòcrates proclamaran el seu candidat o candidata a la presidència a mitjans de juliol, però serà a partir de febrer, amb els caucus d’Iowa, quan començarà a agilitzar-se el monumental embús de candidatures que va obligar a organitzar dues nits de debat televisiu, a deu candidats per sessió, el mes de juny passat. El trànsit encara és dens, però els 15 noms que mantenen la seva obstinació queden lluny dels 28 que van arribar a provar-ho, i n’hi ha prou amb els dits d’una mà per comptar els que tenen opcions reals. I fins i tot, filant més prim, podria donar-se ja per fet que qui s’enfrontarà a Donald Trump el novembre del 2020 serà l’exvicepresident Joe Biden, que ha liderat en tot moment les enquestes nacionals.
Però en realitat no està tan clar, perquè són moltes les variables que queden per resoldre. L’extrema polarització partidista que ha exacerbat la presidència de Donald Trump posa entre interrogants un dels valors que farien de Biden, en teoria, un candidat més efectiu davant de Trump que, per exemple, els senadors Bernie Sanders i Elizabeth Warren. Per allò que als Estats Units s’anomena electability (els elements que, més enllà de les enquestes, sumen o resten en favor d’un determinat candidat), la moderació programàtica de Biden podria tenir més opcions de pescar vots republicans que les propostes més esquerranes de Sanders i Warren. No obstant això, amb el 90% de conservadors aprovant la gestió de Trump, ¿es pot comptar amb restar-li vots al president? I, fins i tot, ¿quants potencials electors demòcrates s’abstindrien de votar un candidat de l’establishmentpolític de Washington com va passar el 2016 amb Clinton? ¿Es quedarien a casa els més moderats si el candidat és de l’ala radical, encara que això obri la porta a quatre anys més de Donald Trump? ¿Què faran els votants independents?
L’ànima demòcrata es debat entre la restauració i la revolució, entre retrocedir a un temps anterior a Donald Trump o aprofitar la conjuntura per reinventar el model de país. Però ni els Estats Units podran ignorar l’efecte de Trump ni tampoc semblen en disposició de convertir-se en una socialdemocràcia a l’europea. Ho va diagnosticar el mateix Barack Obama fa només unes setmanes: “Aquest segueix sent un país que està més interessat en millorar que en ser revolucionari”.
Joe Biden diu que està en una “batalla per l’ànima dels Estats Units” i fins i tot s’ha ofert com el polític ideal per restablir els ponts entre demòcrates i republicans, ara dinamitats per la guerra de trinxeres. El seu intent per recuperar la correcció política s’ha trobat amb un obstacle majúscul: l’ impeachment contra Trump neix de l’afany del president per aconseguir que Ucraïna li oferís material comprometedor sobre el mateix Biden. Vells amics seus a l’altre bàndol, com el senador republicà Lindsey Graham, s’han sumat a l’aquelarre de la conspiració. Les seves bones intencions naufraguen en la tempesta desfermada per la Casa Blanca. En l’últim debat, celebrat a Los Angeles abans de Nadal, l’exvicepresident va reconèixer que ell té més motius que ningú “per estar furiós amb els republicans i per no voler cooperar amb ells”. Però va advertir que, sense consens, estan morts com a país.
Es debat amb peus de plom per no obrir una esquerda insalvable entre les (almenys) dues ànimes del Partit Demòcrata. L’obsessió per batre Trump és la pega que manté la unitat del partit, malgrat que no és el mateix la idea d’una sanitat universal pública defensada per Warren i Sanders que la millora de l’Obamacareque proposa Biden. Hi ha matisos en matèria de control d’armes, canvi climàtic o immigració, però en general s’imposa una cortesia només alterada per atacs gairebé quirúrgics que van variant d’objectiu en funció de qui puja a les enquestes.
Buttigieg, favorit a Iowa
Per això a Los Angeles va ser Pete Buttigieg la diana preferida. L’alcalde (gai) d’una petita població d’Indiana lidera els sondejos a Iowa. Guanyar aquesta primera votació no garanteix res, però ofereix una valuosa visibilitat mediàtica.
Qui de moment juga en una altra lliga és l’exalcalde de Nova York Michael Bloomberg. La seva immensa fortuna econòmica li permet no dependre de donacions de campanya, i això al seu torn l’inhabilita per participar en els debats televisius, ja que el partit requereix un determinat nombre de donants per poder sortir en aquests aparadors. Fa poc Bloomberg els va restar importància i els va desqualificar com un mer “entreteniment”. El multimilionari lidera la inversió en publicitat televisiva, però de moment figura cinquè en les enquestes. Els cinc primers, a excepció de Buttigieg (37), són septuagenaris. D’ells, Biden, Sanders i Bloomberg vencerien Trump, mentre que Warren i Buttigieg serien competitius. Esclar que en la nit electoral del 2016 el New York Times va calcular que les opcions que Hillary Clinton fos presidenta eren del 85%.
