El retorn de Robert D. Kaplan
BarcelonaResulta sorprenent i impactant que un periodista i investigador nord-americà com Robert D. Kaplan, demòcrata, humanista i bon coneixedor d'Europa –recordem el seu Fantasmas balcánicos– es declari, jo no diria adepte, però sí que comprensiu amb alguns dels plantejaments de Donald Trump. D'entrada, Kaplan, arran de la publicació recent del seu llibre Tierra Baldía (Editorial RBA, 2025), sobre el risc que la geopolítica mundial esdevingui una immensa República de Weimar —i, per tant, una amenaça d'autodestrucció de la democràcia— gosa desqualificar Trump com a polític, tractant-lo d'ignorant que no llegeix més enllà de la propaganda de les xarxes, i afirmant que per a ell Europa representa ben poca cosa. Però quan mitjans de tendències diverses plantegen a Robert Kaplan si veu o no un tirà en el president dels EUA, l'analista i reporter diu que potser Trump no respecta el poder judicial, però tot seguit sembla que l'exculpi: "Trump no és prou seriós per ser feixista. Un feixista ha ideat un pla i Trump no en té cap". Kaplan ignora o obvia, doncs, les declaracions sobre el feixisme de Trump expressades per l'historiador Robert Paxton i pel premi Nobel d'economia Paul Krugman.
Evitar una desqualificació contundent dels components autoritaris de Trump dona a Kaplan la possibilitat de mostrar-se comprensiu. Especialment amb les posicions de Trump envers Europa. A Robert Kaplan no li estranyen les amenaces aranzelàries de Donald Trump a la Unió Europea, ni tampoc l'exigència de més despesa als membres de l'OTAN. I compte amb el que diu Kaplan: “La defensa d'Europa ha estat pagada pels Estats Units durant 80 anys… El pacifisme paradisíac europeu ha estat un luxe pagat pels contribuents nord-americans”. ¿Ens està dient Robert D. Kaplan que, des del 1945, Europa viu a costa dels EUA? ¿Una mena de parasitisme? Segons el periodista, l'estat del benestar europeu s'ha pogut construir perquè, en les relacions interaliades, Europa ha exercit el paper extractiu del pidolaire.
En cap moment Kaplan parla de com ha influït la condició d'Europa com a “protectorat” en el desenvolupament dels EUA com a estat i potència imperial. I si hi ha hagut “protectorat”: ¿Es tracta de la mena de protecció que exerceix un imperi envers les seves colònies preferides? I posats a parlar d'estat del benestar, em pregunto: ¿Què ha impedit que els EUA n'hagin construït un de semblant? ¿Potser ha estat la falta del pressupost que s'hauria destinat a la protecció d'Europa? Jo diria que més aviat els impediments han estat estructurals, institucionals, emocionals i ideològics. I les idees de John Maynard Keynes, l'economista britànic que va idear els remeis per refer l'economia dels EUA després del daltabaix del 1929, no es van aplicar després per edificar un estat social, com es va fer a l'Europa de postguerra.
La "nova normalitat"
Sembla que Kaplan ha fet un exercici comptable exhaustiu dels 80 anys de presència nord-americana a Europa i ha establert qui és el creditor i qui ha de pagar. Qüestió que connecta amb el somriure edulcorat de Mark Rutte quan justifica el 5% del PIB exigit als membres de l'OTAN, la majoria europeus. Somriure que esdevé llefiscós quan parla de Trump com a daddy. Assegura Robert Kaplan que Trump ha capgirat per sempre la política nord-americana, i que la weimarització –que ve de Weimar: cal no perdre-ho de vista– no portarà a la catàstrofe, però sí a “una nova normalitat”. Aquest Kaplan, doncs, no té res a veure amb el Robert D. Kaplan que narrava amb rigor la dissecció dels fantasmes balcànics. I potser perquè sempre havia estat rigorós, sorprèn ara la seva curta mirada davant Trump. Sorprèn, però potser només és resignació.