Europa perd la por a Trump
A Donald Trump la guerra d’Ucraïna se li’n va de les mans cada dos per tres. Vladímir Putin no li fa el cas que voldria, i va haver de cancel·lar l’ultimàtum que li havia donat a Zelenski per acceptar el seu pla de pau. I mentrestant Europa ha respirat, tot i que encara li costa. Els meus articles “Europa es prepara per resistir” i “Europa no acaba d’obrir els ulls” –publicats el maig i l’octubre, respectivament—intentaven acostar-se a la impotència europea. El vol i dol. Europa com a pitjor adversari d’ella mateixa. Fins que ara, sí, sembla que comença a perdre la por i a descobrir l’oportunitat d’autoobservar-se, i a detectar que la dissuasió no està renyida amb la fermesa. Europa sap que a Ucraïna se la juga tot i haver d’acceptar, a contracor, que el Kremlin s’acabi emportant un tros de sobirania ucraïnesa.
Si ens situem a la tardor del 2024 veiem que el programa defensiu de la Unió Europea transitava a les palpentes. Finalment, els dubtes s’han anat esvaint i evolucionant cap a programes concrets, com ara el mur antidrons contra Rússia –que hauria d'estar enllestit la tardor del 2026– i, també, la creació de l’anomenat espai Schengen militar, que permet a unitats de tots els exèrcits occidentals transitar pel bloc europeu. Amb tot, algunes qüestions amb força pes estratègic encara queden pendents.
Més de 190.000 milions d’euros en actius russos –que servirien per a la reconstrucció d’Ucraïna– continuen congelats en bancs de la UE perquè ningú dona l’ordre de confiscar-los. Les amenaces russes afecten sobretot Bèlgica, perquè la majoria dels actius dormen en bancs de Brussel·les. Els diners no es mouen, tot i les pressions de la Comissió Europea.
Una OTAN sense els Estats Units
Més milions, encara. ¿Com s’implementarà la resolució del març del 2025 del Consell Europeu que destina 800.000 milions d’euros a la defensa d’Europa? Quina gradualitat està prevista? No se’n parla. Ni s’aclareix si hi ha cap relació entre aquesta milionada i la que exigeix Trump als membres de l’OTAN –el 5% del PIB a cada un–. Arribats a aquest punt cal recordar la informació difosa pel Financial Times la primavera del 2025 segons la qual la UE es planteja prescindir de la presència dels Estats Units dins l’OTAN.
L’impuls a aquesta idea –que es consumaria entre cinc i deu anys, un llarg període– vindria del Regne Unit, França, Alemanya i els països escandinaus, el nucli dur de la Coalició de Voluntaris, que aplega la trentena de països que formarien part de les unitats d’interposició per defensar Ucraïna. En aquest hipotètic escenari, Trump sobra, perquè Europa té cada cop més clar que cal evitar que Washington empenyi una Ucraïna debilitada a acceptar el màxim d’exigències russes. Tot plegat, amb sectors de l’OTAN que plantegen –no se sap amb quina força– un cop preventiu contra Rússia com a resposta als seus atacs híbrids.
I mentrestant no perdem de vista el que fa i pot fer Putin. Difícilment es quedarà amb tota Ucraïna, que és el que voldria. No hi haurà victòria, i s’haurà de conformar amb alguna cosa semblant a un triomf. Però Putin mai reconeixerà el fracàs: un dia diu que pot donar garanties per escrit a Europa que no serà atacada, i l’endemà l’amenaça amb la guerra. De moment el dictador rus continua comprant temps, congelant trinxeres, llançant drons, i matant gent cada dia. No sembla que Putin vulgui abandonar el segment més tacticista de la seva confusa i alhora calculada estratègia.