Putin assetja encara més els dissidents
Quan a finals del passat abril escrivia sobre els escarments dels jutges putinistes a la dissidència –arran de la detenció del periodista Vladímir Karà-Murzà– evocava la meva trobada fa trenta-cinc anys a Moscou amb el sociòleg Boris Kagarlitski. Una conversa premonitòria en què ell, Kagarlitski, anticipava què podia passar en les pròximes dècades: “No, no anem cap a la democràcia com a tu t’agrada pensar”, em va deixar anar sense romanços. I no es va equivocar. Amb Putin s'han refet els mecanismes més violents de l’estat autoritari rus.
Però el que jo no podia imaginar l’abril del 2023 –mentre recuperava les meves converses amb Kagarlitski de finals dels 80– és que el pes de la repressió putinista també cauria damunt d’ell. Boris Kagarlitski, un dels sociòlegs més brillants de Rússia, director de l’Institut per la Globalització i els Moviments Socials i director de la revista digital Rabkor, va ser detingut el dimarts 25 de juliol acusat d’apologia del terrorisme.
“Sempre es pot trobar un crim i carregar-lo a algú altre”. Amb aquest titular encapçalava Meduza –la xarxa opositora russa clandestina— la notícia de la detenció i, tot seguit, explicava com l’FSB relaciona Kagarlitski amb l’explosió que el 2022 va deixar mig destrossat el pont que uneix Rússia amb Crimea. A Kagarlitski li podrien demanar set anys de presó i, mentre s’instrueix la causa, segur que passarà unes quantes setmanes en presó preventiva a Siktivkar, a la república russa de Komi, on els moviments que hi ha fan pensar en la creació d’un espai de deportacions i empresonaments que recorden el gulag.
Marx, Gramsci, Weber
Qui amb determinació i valentia ha informat Meduza de tot el que li ha estat passant a Boris Kagarlitski és la seva filla Ksenia, de 35 anys, una persona a qui sento propera. Quan el març del 1989 Kagarlitski i jo havíem de trobar-nos a casa seva per entrevistar-lo, pocs dies abans de les primeres eleccions a l’URSS amb pluralitat de candidatures, el sociòleg ens va obrir la porta visiblement alterat i ens va dir que la seva filla Ksenia s’havia posat malalta, que tenia molta febre i els serveis d’urgència no venien a buscar-la.
La traductora i el xofer que treballaven per a TV3 es van mobilitzar immediatament i van portar la petita Ksenia i els seus pares, el Boris i la Irina, a l’hospital. La Irina em va explicar que era la traductora al rus dels contes de Pere Calders. Però que ja hi hauria temps de veure’ns i de parlar-ne. I n’hi va haver. Per fer aquella entrevista pendent i algunes més els anys següents.
Parlar amb Boris Kagarlitski era recórrer un trajecte en què les idees de Marx i Engels –mai les de Lenin— es barrejaven amb les d’Antonio Gramsci i també amb les de Max Weber. Kagarlitski era un socialdemòcrata radical i alhora liberal, i ara, mirant-me’l amb perspectiva, puc entendre les seves dificultats per trobar lloc en l’escena política russa, sempre predisposada a sintonitzar amb freqüències populistes, nacionalistes i autoritàries. Crec que Boris Kagarlitski sempre va estar en el punt de mira d’ultraliberals i kagebistes, però ha estat ara, en plena guerra de Rússia contra Ucraïna, quan ha començat a fer més nosa al Kremlin. Entre altres coses perquè els orígens familiars de Kagarlitski són a la comunitat jueva ucraïnesa de Kaharlik. Una combinació que convida a estigmatitzar-lo com un traïdor i un antipatriota.
