Putin posa en bucle el final de la guerra a Ucraïna
El president rus intenta utilitzar Trump perquè forci Zelenski a rendir-se i l’amenaça amb continuar lluitant
MoscouMés de 300 dies, desenes de cimeres, trucades, ultimàtums i plans de pau, però cap resultat. La cronologia dels esforços de Donald Trump per posar fi a la guerra d’Ucraïna s’assembla al perfil d’una etapa ciclista de muntanya, amb breus moments de clímax i centenars de quilòmetres d’anticlímax, però tots ells recorreguts en una bicicleta estàtica. Des del febrer, els rampells negociadors del president dels Estats Units han anat obrint de manera erràtica aparents finestres d’oportunitat per trobar una sortida dialogada al conflicte. Vladímir Putin les ha tancat totes. Ara, quan fa la sensació que no havíem estat mai tan a prop d’un acord, tot indica que tornarà a passar el mateix, i que serem on érem fa 300 dies però amb desenes de milers de morts més.
L'aparició en escena del controvertit pla de pau de Trump semblava haver precipitat els esdeveniments, però la rauxa de fa una setmana ja s’ha diluït i les posicions de tots dos bàndols continuen sent irreconciliables. “Estem preparats per lluitar fins a l’últim ucraïnès”, va dir Putin. “Ningú amb dos dits de front signaria un document per renunciar a territori”, va respondre divendres, poc abans de dimitir per un cas de corrupció, el cap de gabinet de Zelenski, Andrí Iermak.
No és la primera vegada que Steve Witkoff, l’emissari nord-americà, viatja a Moscou amb un pla de pau sota el braç. A l’abril ja s’hi va presentar amb una proposta que semblava inadmissible per a Ucraïna: reconèixer internacionalment la sobirania russa de Crimea, congelar la frontera a la línia del front i acceptar de facto com a russos els territoris ocupats de Donetsk, Luhansk, Kherson i Zaporíjia. Aleshores se’n va tornar a Washington amb la cua entre cames, després d’un cop de porta del Kremlin.
Ara l’escena es repeteix i l’enviat de Trump podria tenir la temptació d’oferir encara més: el reconeixement internacional de Crimea i de la totalitat del Donbàs, incloses les parts sota control ucraïnès, que l’exèrcit rus podria trigar anys a conquerir. Witkoff està segur que tot es redueix a una transacció de terres i el mateix Putin ha expressat que, si Ucraïna es retira de Donetsk, la guerra s’acabarà (i que, si no, ho prendrà per la força). Però ni és clar que el president rus en tingui prou amb concessions territorials ni encara menys que Zelenski estigui disposat a passar a la història com el governant que va entregar les últimes ciutats del Donbàs sense resistir-se.
Kíiv ja ha deixat clar quina és l’altra línia vermella, més enllà de la integritat territorial: les futures garanties de seguretat. És a dir, no tancar la porta a adherir-se a l’OTAN, rebre suport militar internacional i mantenir un exèrcit capaç de defensar el país. El problema per a Trump i el seu negociador és que per a Putin aquestes també són qüestions existencials. Si Rússia se sent mínimament amenaçada, no signarà cap acord i preferirà continuar bombardejant ciutats ucraïneses i enviant milers de soldats a morir al front per avançar quilòmetres.
El president rus creu que, com més demostri la superioritat al camp de batalla, més força tindrà a la taula de negociacions i més podrà coercir un Zelenski comminat per Trump i debilitat per la corrupció perquè accepti una rendició en els seus termes. Està convençut que, tan bon punt aixequi el peu de l’accelerador, quedarà a mercè de la pressió diplomàtica internacional i haurà perdut tot l’avantatge. Per aquest motiu fins ara ha rebutjat qualsevol oferiment d’alto el foc, ha esquivat ultimàtums i ha mirat d’entabanar Trump amb cimeres i treves a mida, mentre es mantenia ferm en les seves demandes de màxims.
El joc de Putin
Al març, Putin va desestimar un alto el foc de trenta dies per por que Ucraïna l’utilitzés per rearmar-se. Uns dies més tard, va entomar la proposta nord-americana d’una treva d’atacs sobre les infraestructures civils, la va reformular unilateralment en una treva sobre instal·lacions d’energia i es va passar un mes acusant els ucraïnesos de violar-la. I finalment, va mostrar-se a favor d’un alto el foc al mar Negre sempre que se li aixequessin les sancions.
Quan va notar que Trump s’estava cansant del seu joc i que l’irritava la manca de progressos, es va treure de la màniga dues treves cosmètiques per tornar-se’n a guanyar el favor: la primera, per Pasqua, de 36 hores, anunciada sense consultar-ho pocs minuts abans que entrés en vigor, i la segona, de 72 hores, coincidint amb els actes del Dia de la Victòria, per assegurar-se que Zelenski no li aigualia la visita de més d’una vintena de líders mundials a Moscou.
Aquells espurnejos de pacifisme interessat tampoc van impressionar la Casa Blanca, així que Putin es va veure obligat a convocar les primeres converses directes amb Ucraïna des del 2022. Però a Istanbul, en lloc de parlar-hi de pau, el president rus va plantar Zelenski, que l’havia desafiat a veure’s cara a cara, i el seu negociador principal es va dedicar a amenaçar la delegació ucraïnesa amb conquerir les regions de Khàrkiv i Sumi si les seves tropes no abandonaven les províncies annexionades per Rússia.
La cimera d’Alaska entre presidents, a l’agost, va ser el penúltim intent del Kremlin d’evitar la trencadissa amb Washington. Ara Moscou intenta utilitzar la vaguetat del que allà es va discutir per afirmar que hi ha fonaments per un acord. D’aquesta manera, anima el president nord-americà a continuar pedalant en la bicicleta estàtica d’una guerra sense pau a la vista, que només s’acabarà quan Putin en tingui prou.