COREA DEL NORD

El trauma persegueix els nord-coreans

Molts dels que aconsegueixen fugir de l’hermètic país cauen després en la depressió i l’angoixa

Lee tenia 16 anys quan va desertar de Corea del Nord. Sabia que podia caure en mans de màfies de tràfic de dones, però el risc no va doblegar la seva voluntat ni tan sols quan, després de creuar la frontera amb els traficants de persones, va ser venuda a un camperol xinès amb qui va engendrar un nadó. Quan en va tenir l’oportunitat va fugir a Corea del Sud, amb l’esperança de portar-hi també la seva mare.

Anys després va començar el periple de la seva mare, que també va ser forçada a casar-se a la Xina, però en el seu cas va acabar apreciant el seu marit. Malgrat això, va fugir de la seva nova llar per complir l’objectiu final de retrobar-se amb la seva filla a Seül. Un cop ho va aconseguir tot van ser traumes, greuges i rebuig.

“Quan van acudir a la teràpia, ni tan sols volien seure juntes per si es tocaven”, rememora Hye-ran Yoo, directora i terapeuta del Centre d’Assessorament i Sanació per al Trauma de Corea del Nord (NKST, segons la sigla en anglès). “La mare culpava la filla d’haver-la enganyat per venir aquí, d’haver-la separat de la seva nova vida. Ja no es reconeixien. La fugida els havia destruït com a éssers humans, els havia deshumanitzat”, explica.

Lee acumulava massa trastorns emocionals: l’últim, haver abandonat el seu nadó a la Xina. “La solitud va començar a minar-la i per això va decidir emportar-se la seva mare al sud, per sentir-se millor. La traumàtica experiència de la seva mare i el seu posterior rebuig va generar un sentiment de culpabilitat en ella, que va derivar en depressió”, relata la terapeuta.

Control total

Lee és una de les 60 pacients que van passar per les dependències de l’NKST a Seül per aprendre a viure amb el seu passat. “El trauma que arrosseguen els nord-coreans és diferent de la resta de refugiats, perquè hi conviuen des que neixen”, explica Hye-ran. “La seva naturalesa humana és limitada per un règim que decideix com han de pensar i com s’han de comportar. No tenen llibertat. Quan fugen tendeixen a pensar que no haurien d’estar vius i prefereixen no revelar la seva identitat per evitar ser discriminats”, detalla l’experta. “A més, els han educat per amagar els sentiments i consideren que poden ser castigats si s’expressen, de manera que els resulta difícil confiar en els altres. Estan educats per desconfiar i només estableixen relacions destructives amb els altres”, insisteix.

Un informe elaborat aquest any pels experts d’afers socials de la Universitat de Yonsei Ryu Wonjung i Park Sunwon, titulat Trastorn per estrès posttraumàtic (PTSD) i aïllament social entre les refugiades nord-coreanes a Corea del Sud, considerava que “diversos estudis conclouen que la discriminació, les dificultats econòmiques i les diferències culturals afecten el seu aïllament”, cosa que es tradueix en un nou “trauma que se suma als traumes que ja experimentaven abans d’entrar a Corea del Sud: com a resultat, el PTSD entre els refugiats és un factor de risc seriós que amenaça la seva correcta adaptació”.

Segons l’estudi, que es basa en el testimoni de 170 desertores, s’han identificat fins a 12 traumes diferents. El 56% de les entrevistades patien almenys un dels símptomes que caracteritzen el PTSD, i entre el 25% i el 50% ja els tenien abans de fugir del seu país.

Com recorden els autors, “Corea del Nord es caracteritza per un entorn familiar penetrant, que condueix a l’opressió domèstica a mans de marits i pares violents”. L’estudi conclou que les dones tenen entre dues i tres vegades més possibilitats d’experimentar desordres posttraumàtics que els homes a causa de la violència sexual. Deu anys després de la seva arribada a Corea del Sud, el 86% de les enquestades encara no ho han superat.

Inadaptació social

Hye-ran Yoo era metge militar a la seva Pyongyang natal quan l’any 1999 li va sorgir la possibilitat de desertar amb la família, després de l’arrest d’un familiar. “Vaig arribar al sud l’any 2000 i em vaig centrar a cursar estudis religiosos, però res em satisfeia”, explica la refugiada. “Només quan vaig estudiar teràpia vaig comprendre que patia un trauma, i que això explicava les discussions amb el meu marit i els meus fills, la meva inadaptació a la societat. Vaig haver d’aprendre a conviure-hi”, explica. Des del 2011 Hye-ran tracta a la seva consulta de Seül refugiats, i especialment refugiades, principalment mitjançant sessions privades tot i que també realitza teràpies de grup, teràpia cinematogràfica i altres activitats que permeten a les víctimes reconèixer els seus propis símptomes en d’altres i comprendre que es tracta d’un problema comú.

“El cas dels nord-coreans no espot comparar a cap altre del món”, sosté Hye-ran, que també és refugiada. Ella distingeix entre les diferents generacions de refugiats: les primeres fugien de la fam dels anys 90 i l’actual ho fa, segons la terapeuta, per la violència. Segons dades de la Comissió Nacional per a Drets Humans de Corea (un organisme independent, finançat per Seül), el 64% dels desertors han assistit a execucions públiques i el 26% han experimentat tortures o tracte cruel.

“La nova generació arriba molt més marcada per la violència. Des que va arribar Kim Jong-un al poder, la violència és cada vegada més explícita per mantenir la tensió entre els civils i evitar cap mena de revolta”, explica Hye-ran, de 51 anys. “Abans era possible desertar corrompent els guardafronteres, però ara accepten el suborn i després denuncien els desertors. Han minat l’escassa confiança que hi podia haver”. Això deixa la fugida en mans de traficants de persones, que deshumanitzen encara més els qui hi recorren per desesperació.

El problema és profund, segons la terapeuta de l’NKST. “Al nostre país no existeix la filosofia, ni la religió ni la sociologia: només la ideologia juche. No ens permeten qüestionar-nos la nostra existència ni tenir vida espiritual: reprimeixen la possibilitat de pensar en qualsevol altra vida que no sigui la que ens ofereix l’estat. Ens prenen el nostre dret d’existir”, argumenta.

Els experts distingeixen diversos traumes, com es detalla en un article publicat a l’ International Journal of Environment Research and Public Health l’any passat, elaborat pels experts en salut mental Park Subin, Lee Yeeun i Jun Jin Yong, titulat Trauma i depressió entre els refugiats nord-coreans: l’efecte mediador de la cognició negativa. El primer és la vida quotidiana en dictadura. “El 71% dels refugiats nord-coreans enquestats han experimentat o assistit a incidents traumàtics, com la mort o l’arrest de familiars i l’abús físic de familiars o coneguts (...). Aquestes experiències traumàtiques s’associen als problemes psiquiàtrics i al baix nivell de satisfacció dels refugiats i, en general, serveixen per predir PTSD i depressió, un problema que afecta entre el 29% i el 49% dels entrevistats”.

A aquestes experiències pertorbadores s’hi suma la fugida, un periple incert que pot durar de setmanes a anys, segons la sort del refugiat. Young-soon Choi mai va ser una nedadora experimentada però no va dubtar a creuar el riu Tumen, que separa Corea del Nord i la Xina, per buscar un futur fora de la dictadura. Va ser deportada en dues ocasions però ho va intentar una vegada i una altra fins a aconseguir-ho. L’any 2009 es va establir a Seül, creient que el seu malson s’havia acabat. Però l’enfonsament del ferri Sewol, que el 2014 va deixar 300 morts, va revifar un trauma enterrat fins al punt d’impedir-li viure amb normalitat. “Al principi no sabia per què sentia terror i em faltava la respiració a les nits”, va explicar la nord-coreana de 41 anys, pacient de l’NKST, a l’agència Yonhap. “Després vaig descobrir que l’incident em va despertar els records traumàtics sobre la meva fugida de Corea del Nord”.

Sentiment de culpabilitat

Per a molts, el cop arriba amb l’establiment al país d’acollida, amb la discriminació i el sentiment de culpabilitat per haver aconseguit escapar-se deixant familiars i amics enrere. Segons dades del govern, el 45% se senten estigmatitzats. Malgrat que la Constitució sud-coreana estableix que els ciutadans de les dues Corees són iguals i se’ls facilita l’adaptació amb ajudes econòmiques, viuen en barris assignats i tenen dificultats a l’hora de trobar feina, cosa que eternitza el sentiment de víctimes socials i deriva en dependències, violència domèstica, inadaptació i autoexclusió i fins i tot pensaments suïcides.

“Tot el trauma que ni tan sols sabien que arrossegaven es revela a l’arribada, quan se senten finalment fora de perill i comencen a reflexionar sobre el que ha passat”, confessa Hye-ran Yoo. “És comú que intentin amagar la seva veritable identitat i el seu passat, i també que es resisteixin a ser feliços fins i tot quan en tenen l’oportunitat. També es resisteixen a plorar per no admetre el que han patit”. Per confrontar aquesta incapacitat de mostrar sentiments o fins i tot de negar la seva identitat, l’NKST recorre a la projecció de pel·lícules els caps de setmana com La nostra pàtria, una producció nipona sobre el retorn d’un japonès a la seva pàtria després de dècades a Corea del Nord, i l’alemanya La vida dels altres, sobre l’espionatge de l’Stasi sobre la població del Berlín Est.

Segons la terapeuta nord-coreana, un dels escassos consols que troben és la religió, si bé són una minoria els qui es converteixen. “No podem combatre el trauma, només podem ajudar-los a conviure-hi. Quan es culpabilitzen per haver deixat enrere els seus éssers estimats, la religió almenys els dona una explicació: Déu els ha cridat primer”.

Etiquetes

Més continguts de