Caucas
Internacional 28/08/2021

El vi més amarg de Nagorno-Karabakh

Les ampolles d'un conegut vi d'aquesta regió s'han convertit en un recordatori del que es va perdre a la guerra, però s'estan esgotant

3 min
Les prestatgeries de la vinoteca In Vino, a Erevan, atapeïdes d'ampolles de vi

ErevanL’única vinoteca d’Armènia es diu In Vino i és al centre d’Erevan. És un lloc acollidor, amb amplis finestrals per on entra la llum que s'escampa sobre un mobiliari rústic i uns prestatges que fan panxa pel pes de milers d’ampolles de vi. Només hi falten els clients.

“Ja no podem oferir tastos de vi i la gent prefereix emborratxar-se a casa”, explica Maryam Saghatelyan, la mestressa del local. Quan el va obrir, el 2012, de seguida es va convertir en un pol d’atracció per a urbanites locals, expatriats i turistes, però avui depèn exclusivament de les vendes. “Tenim vi de tot el món, però aquest és el que més em demanen”, assegura l’empresària mentre sosté una ampolla de vi blanc Kataro. La demanda del vi més famós de Nagorno-Karabakh s’ha disparat per una senzilla raó: el vi ja no es produeix perquè les vinyes creixen ara salvatges a Hadrut, un districte sota control de l’Azerbaidjan des del novembre.  

El matí del 27 de setembre del 2020, Bakú va llançar una gran ofensiva contra Nagorno-Karabakh , un territori oficialment azerbaidjanès però governat per armenis des de la guerra de principis dels anys 90. Va ser una batalla desigual, en què les forces armènies, equipades amb armament soviètic, poca cosa podien fer contra els drons d’última generació de l’Azerbaidjan.

“Aquest és el risc de fer vi a Armènia, que pot passar qualsevol cosa”, diu Saghatelyan just abans de tornar a deixar l’ampolla al prestatge.

Només a Karabakh

El 2020 va portar una guerra i una pandèmia, però també va oferir les condicions climàtiques perfectes per a una gran collita. El Kataro fermentava a 800 metres sobre el nivell del mar a Togh, un poble amagat entre muntanyes, boscos verges i, per descomptat, vinyes. Les vinyes eren propietat dels Avetissyan, una família que es dedica al sector vitivinícola des de la dècada del 1920. Van batejar el vi amb el nom de l’abadia de Kataro, ubicada al cim d’un turó pròxim.

“Era un raïm local de Karabakh, no creixia ni a Armènia ni a la resta de l’Azerbaidjan, i donava als vins negres uns tanins molt intensos”, recorda Grigori Avetyssian des de l’apartament on viu ara, al centre d’Erevan. El seu és un relat impregnat de dolor i nostàlgia. El Festival del Vi de Nagorno-Karabakh s’havia de celebrar al seu poble el 17 de setembre, just deu dies abans que esclatés la guerra, i el Grigori treballava llavors contra rellotge. Avui allà ja no hi queden armenis i ell voldria reprendre el seu negoci a Armènia, però encara no sap ni on ni com. 

Des del districte veí de Kelbajar (retornat a l’Azerbaidjan el 25 de novembre ) les coses es veuen des d’una perspectiva molt diferent. “Els azerbaidjanesos mai no vam tenir cap problema amb els civils armenis de Karabakh a l’Azerbaidjan. El nostre problema va ser amb la República d’Armènia, ja que va ocupar el nostre territori i van injectar azerbaidjanofòbia entre els armenis, especialment entre els sectors més joves de la població”, explica, via telefònica, Samir Mamadov, portaveu de la Comunitat Azerbaidjanesa de Nagorno-Karabakh, l’organització que fa de paraigua per als desplaçats dels anys 90.

Mamadov parla de la necessitat de “generar confiança mútua entre les dues comunitats”, però també de demanar a Armènia una compensació “per la destrucció de les propietats dels desplaçats azerbaidjanesos, les seves ciutats i el patrimoni cultural”. La preservació de la miríada de monestirs, ermites i altres temples medievals, com el monestir de Kataro, també s’ha convertit en una obsessió per als armenis.

Una vall en una ampolla

Des del final del conflicte armat s’encadenen les denúncies sobre violacions dels drets humans dels presoners de guerra armenis sota custòdia de l’Azerbaidjan. El país va accedir a alliberar-ne quinze a principis de juny a canvi de mapes que detallen la ubicació de mines terrestres en àrees on ara es despleguen els azerbaidjanesos, però encara queden presoners sense alliberar.

“És un problema urgent que s’ha d’abordar per poder avançar”, diu Neil Hauer, analista canadenc establert a Erevan. “Bakú sembla centrar-se en esprémer la gent de Karabakh i impedeix que les organitzacions internacionals entrin a la zona, incloent-hi els equips de desminament. A més hi ha constants violacions de l’alto el foc, els enviaments d’ajuda sovint es bloquegen... L’estabilitat i la pau passen per tancar aquestes esquerdes”, subratlla l’expert.

Mentrestant, els clients es continuen deixant caure per l’única vinoteca d’Armènia, però no tots queden satisfets.

“Durant la guerra ningú no pensava realment en el vi de Karabakh, però sembla que avui tothom vol endur-se’n una ampolla i, esclar, es van acabant”, explica Maryam Saghatelyan. La propietària de la botiga parla d’“un record embotellat del que es va perdre potser per sempre”. Avui és un supervendes.  

stats