La victòria dels genèrics

Tres casos en què la pressió social i governamental ha guanyat batalles contra les patents farmacèutiques
La farmacèutica Gilead té la patent del remdesivir, l’únic medicament autoritzat de moment per al tractament del covid-19 / FADEL DAWOOD / EUROPA PRESS

La carrera per un tractament assequible contra el coronavirus posa al centre del debat com s’equilibra el negoci de la indústria farmacèutica, després d’inversions i temps d’investigació, amb l’accés als medicaments en una crisi com la de la pandèmia. La farmacèutica nord-americana Gilead ha anunciat que vendrà per 347 euros la dosi del remdesivir, un antiviral que és el primer tractament efectiu contra el covid-19. La Casa Blanca s’ha assegurat tota la producció dels pròxims tres mesos, i ningú més no pot fabricar el medicament sense el consentiment de l’empresa, que en té la patent. Tot i que la Unió Europea ha negociat ja amb Gilead per no quedar-se sense dosis, és tot un avís del que pot passar quan es desenvolupi una vacuna. Les farmacèutiques són un lobi fort, però de vegades han sigut el Goliat derrotat per David.

Una d’aquestes històries va passar en un tribunal de Pretòria quan el govern de Sud-àfrica va guanyar la gran batalla per poder universalitzar els antiretrovirals per al VIH. Era el 19 d’abril del 2001, i una quarantena de farmacèutiques decidien tirar la tovallola enmig del procés judicial que havien iniciat en contra de la llei que promulgava l’accés lliure a fàrmacs sotmesos a patents en cas d’emergència sanitària. Eren els anys en què la sida matava silenciosament un quart de milió de sud-africans, la majoria pobres, per la impossibilitat de pagar els tractaments. Darrere de la gran victòria hi ha el plorat Nelson Mandela, que va signar la llei de medicaments i va ser cabdal per començar a esborrar l’estigma de la malaltia.

La llei aprovada el 1997 va quedar en suspens per la demanda de la patronal de les farmacèutiques, entre les quals hi havia GlaxoSmithKline, Merck, Roche i Boehringer, que van protestar pel que consideraven una norma “inconstitucional” contrària als principis més elementals del lliure mercat. Però el govern de Sud-àfrica no es va deixar intimidar i defensava la seva obligació de prioritzar la vida dels ciutadans més pobres i no haver de vetllar pels beneficis d’aquestes empreses.

El text donava carta blanca per comprar medicaments patentats a altres proveïdors o exportar-los de l’Índia o el Brasil i per garantir que les farmàcies dispensaven el producte més barat quan així ho indicaven els professionals. Durant els anys en què la norma es va paralitzar, Mandela va guanyar aliats per a la causa. El seu amic Bill Clinton, ja fora de la Casa Blanca, i el president George W. Bush, s’hi van sumar i finalment l’OMS va iniciar la certificació de medicaments segurs per a la prescripció, que va possibilitar la distribució d’antiretrovirals per molts països pobres.

Sis anys va durar el litigi en què la suïssa Novartis va qüestionar la legalitat de la llei de patents de l’Índia, la gran fàbrica mundial dels genèrics i que dispensa gran part dels medicaments entre els països en vies de desenvolupament. L’abril del 2013 el Tribunal Suprem indi va donar la raó al govern, que havia rebutjat la patent del mesilat d’imatinib, un anticancerigen comercialitzat sota la marca Gleevec, perquè va considerar que es tractava d’una simple modificació d’un producte ja existent però que no oferia “innovacions autèntiques”.

En aquest sentit, els jutges van subratllar que les patents mèdiques eren la manera d’impulsar la investigació i no només una manera de guanyar diners.

L’àntrax de Bush

Poc després que les principals farmacèutiques internacionals i l’OMS acordessin alliberar les patents dels retrovirals perquè fabricants de l’Índia i l’Àfrica elaboressin genèrics barats per combatre la sida, la crisi de l’àntrax del 2001 als Estats Units també va plantejar el problema de les patents, en un context molt diferent. El país, que acabava de ser colpejat pels atemptats de l’11-S, estava en estat de pànic després que una dotzena de nord-americans s’infectessin amb la bactèria, enviada en sobres postals plens de pols blanc carregat d’espores. L’alemanya Bayern tenia la patent per als EUA de Cipro, la marca comercial de la ciprofloxacina, un antibiòtic que combat aquest i altres bacteris, i segons les lleis de propietat intel·lectual cap altra farmacèutica podia vendre’n les versions genèriques al país, excepte en circumstàncies excepcionals.

El pànic es va escampar i la gent va començar a acumular Cipro a casa: l’augment de la demanda va elevar els preus de 4,6 a 7 dòlars la dosi (un tractament estàndard per als infectats d’àntrax és de dues píndoles diàries durant 60 dies, uns 840 dòlars en total, fora de l’abast dels nord-americans pobres). La mateixa medicació es venia en forma de genèric a l’Índia per 0,13 dòlars la píndola, amb un cost total del tractament de 15 euros. Això mentre Bayern s’embutxacava cada any beneficis milionaris.

Després del primer cas, el govern del Canadà va saltar-se la patent i va encarregar la fabricació de l’antídot a una companyia local. El president nord-americà George W. Bush, sota una forta pressió interna, va amenaçar amb fer el mateix. Després de l’estira-i-arronsa, Bayern va pactar amb tots dos governs vendre’ls la medicació a un preu més reduït. I finalment no hi va haver epidèmia: van ser 22 contagis i cinc morts, dels quals es va acusar un microbiòleg que treballava per a l’FBI i que va suïcidar-se al ser encausat.