Quarta setmana de judici, un judici que cada dia veig més absurd i esperpèntic. A aquestes altures ja tenim certeses, però també tenim mentides.

Escric el divendres 8 de març amb la satisfacció d’una jornada que ens ha deixat certeses, un gran consens sobre l’èxit de la jornada i la necessitat de la reivindicació. Però aquest dia m’ha despertat, també, el neguit de percebre que quan algú reivindica i defensa certs drets sempre hi ha qui ho percep com una amenaça i reacciona a la contra. Hi ha pànic a l’alteració de certs conforts, que els canvis en l’estat actual de les coses els representin renúncies. Passa amb les reivindicacions de les dones, però cosa semblant ha passat també amb les reivindicacions de molts catalans. Per què simplement no es pot veure que els drets ho són per a tots, que del respecte dels drets en neix el progrés? El benestar d’alguns mai hauria de reposar damunt dels drets dels altres.

Tenim també la certesa que hi va haver diversos intents de fer de pont per part de diferents actors, de propiciar el diàleg, l’entesa.

Dels testimonis que hem sentit aquesta setmana, malgrat que sabem l’obligació que tenen de dir la veritat, n’hem sentit la seva veritat subjectiva, amb mitges veritats o fins i tot mentides.

De les declaracions del senyor Millo l’única evidència que se’n desprèn és la seva real incomoditat i ràbia pel que va passar a Catalunya, les seves profundes ferides i l’existència de dues realitats existents al país que percebem, veiem, sentim i patim de maneres massa diferents i aparentment irreconciliables.

Al meu humil entendre, el que proven les declaracions de la secretària judicial, responsable dels escorcolls al departament d’Economia, és la por que va passar la senyora, una por viscuda amb una angoixa que pertorba i tenyeix tot el relat de què recorda i com.

Hem sabut que la Guàrdia Civil té història acumulada sobre el Procés i el moviment independentista des del 2014, “intel·ligència bàsica”, en diu, i jo que penso: ¿molta intel·ligència i no van saber trobar ni una urna?

Sentir Castellví, comissari dels Mossos, em deixa perplexa! Els mossos detecten CDRs, però dir que aquests grups els componen gent de l’ANC, la PAH i la CUP i no afegir que també hi ha la veïna del segon, la pastissera, el fill de la cosina -que, per cert, no havia votat mai- i la cosina mateixa, pares de l’escola i una amiga de la mare, jubilada, entre moltes altres persones, sembla voler avalar una tesi vergonyosa i ofensiva. I és frustrant dir que Òmnium i l’ANC feien crides a ocupar les escoles i no comentar la il·lusió col·lectiva que es vivia al carrer, i el desconcert que va generar tanta prohibició i bloqueig.

¿Com s’ho farà el jutge, que, com diu, de les contradiccions en treu una inferència, per arribar a unes conclusions a partir d’aquestes premisses? No dubto de la seva fortalesa, prudència i temprança. Potser sí que podrà sentenciar, però dubto que pugui impartir justícia.