Sedició i rebel·lió: en què es diferencien els dos delictes i quines penes comporten

El requeriment de violència és la principal diferència entre les dues infraccions de la llei

[Segueix en directe l' última hora de la sentència al Procés  amb totes les reaccions]

El Tribunal Suprem ha c ondemnat aquest dilluns els líders independentistes  per sedició. Així, el dictamen del tribunal s'ha acostat més a la petició de l'Advocacia de l'Estat que al que sol·licitava la Fiscalia i l'acusació particular de Vox, que apostaven pel delicte de rebel·lió. Aquests dos delictes es diferencien principalment pel que fa al supòsit de la violència, les finalitats i les penes. "La rebel·lió és un alçament públic i violent per independentizar una part del territori", i la sedició "un alçament per impedir el compliment d'una resolució jurídica", explica Josep Maria Tamarit, catedràtic en dret penal a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Mentre que la rebel·lió pot comportar penes de fins a 30 anys de presó, la pena màxima de sedició és de 15 anys: en el cas del judici de l'1-O, la pena més alta és la d'Oriol Junqueras amb 13 anys de presó. Raül Romeva, Jordi Turull, i Dolors Bassa 12 anys de presó. Carme Forcadell 11 anys i mig, Joaquim Forn i Josep Rull 10 anys i mig i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart 9, mentre que Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila  han estat condemnats per desobediència i no entren a presó.

El Suprem condemna els líders independentistes a fins a 13 anys de presó per sedició

Sedició, màxim 15 anys de presó 

Segons la catedràtica de Dret Penal i Criminologia i exvocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Esther Giménez Salinas, en el delicte de rebel·lió la "violència ha de ser d'una entitat suficient com per assolir l'objectiu perseguit". Així, "no només ha de ser oberta i de gran intensitat sinó que també ha de ser realitzada de manera que alteri greument la pau pública". Segons la catedràtica, és difícil defensar "un delicte de rebel·lió sense violència" i també que "la interpretació del que va passar es pugui titllar d'alçament públic i tumultuari".

En canvi, en el cas de la sedició el delicte es pot interpretar d'una manera més àmplia. El Codi Penal tipifica la sedició al capítol XII, de delictes contra l'ordre públic. Apunta que "són reus de sedició els que, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s'alcin públicament i de manera tumultuària per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords o les resolucions administratives o judicials".

Consulta aquí les penes que ha imposat el Suprem a cadascun dels dirigents de l'1-O

Els experts consultats per l'ARA coincideixen a assenyalar que el concepte d'"ordre públic" és confús i per tant difícil d'interpretar i delimitar. Té un cert paral·lelisme amb la rebel·lió en la mesura que implica una alteració de la vida pública, però és de menor entitat i amb uns altres objectius. Per a Giménez Salinas, aquest delicte també ha "d'assolir una forta intensitat encara que no s'exigeixi l'ús de la força". 

Tamarit recalca que la sedició admet "més atenuants que la Rebel·lió: "El marc de disponibilitat és més ampli". Amb tot, Giménez Salinas insisteix que això no es pot interpretar com un mal menor: "Segons els estàndards europeus, es considera que una pena de llarga durada és aquella que supera els cinc anys de privació de llibertat". Tant Jordi Sànchez com Jordi Cuixart (els primers empresonats) ja en porten dos. "La pena de presó és el càstig més greu que es pot imposar a una persona", recalca la catedràtica: "Parlar de forma banal sobre anys de privació de llibertat d'una persona em sembla una falta d'ètica i respecte", assevera.

Les vies jurídiques per intentar revocar el veredicte del Suprem

Rebel·lió: entre 15 i 30 anys de presó

El Codi Penal regula en el títol XXI el delicte de rebel·lió, en el marc dels delictes contra la Constitució espanyola. En la primera línia del redactat, explicita que només són "reus del delicte de rebel·lió els que s'alcessin violentament i públicament" en diferents supòsits, entre els quals "declarar la independència d'una part del territori nacional". El supòsit de violència que exigeix aquest delicte és el que al llarg de tot el judici de l'1-O va generar indignació entre les files sobiranistes, que insistien que les mobilitzacions sempre van ser pacífiques i en cap cas es va exercir la força.  "No hi ha hagut un alçament violent", exposa Joan Queralt, també catedràtic en Dret Penal a la Universitat de Barcelona (UB), que recalca que, "després del terrorisme, aquest és el delicte més greu contra l'Estat". 

Segons l'ordenament jurídic, els "rebels" que hagin "promogut o sostingut la rebel·lió", però també "els seus caps principals", s'enfrontarien a una pena de presó d'entre 15 i 25 anys i la inhabilitació absoluta per a exercir càrrecs públics durant el mateix temps. Pel que fa als acusats que hagin exercit un "comandament subaltern" de la rebel·lió, podrien entrar a presó entre 10 i 15 anys, i estarien inhabilitats també durant el mateix temps; mentre que els "mers participants" en els actes constitutius del delicte afrontarien penes de presó d'entre cinc i deu anys i la inhabilitació especial per a càrrecs públics entre sis i deu anys. 

L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Si el 20-S va ser un tumult’

Finalment, el Codi Penal especifica que, en cas que s'hagin "esgrimit armes" o hi hagi hagut "combat" entre els rebels i "els sectors lleials a l'autoritat", la rebel·lió hagués malmès propietats o tallat les comunicacions o bé exercit violències greus contra persones o "exigit contribucions" i "distret cabdals públics", les penes de presó poden ser, respectivament, de 25 a 30 anys per als primers, de 15 a 25 per als segons, i de 10 a 15 per als últims. Un altre detall de la tipificació del delicte és el paper dels funcionaris. Els que hagin continuat desenvolupant els seus càrrecs "sota el comandament dels alçats" incorrerien en la pena d'inhabilitació especial de sis a dotze anys. 

Segons Tamarit, aplicar el delicte de Rebel·lió als dirigents del Procés hauria estat "abusiu i desproporcionat". "La rebel·lió requereix violència", assegura, i insisteix que "es necessita molt més per provar una rebel·lió que per fer-ho amb sedició". 

En la sentència, el TS es pronuncia en el mateix sentit i, tot i que afirma que es van produir "fets violents" en determinats moments del 20S i l'1-O, l'exclusió del delicte de rebel·lió es deu a "l'absència d'una violència instrumental, executiva, preordenada i amb una idoneïtat potencial" per aconseguir la independència. "L'Estat va mantenir en tot moment el control de la força, militar, policial, jurisidiccional i fins i tot social", assegura el tribunal. 

La reforma que va introduir el supòsit de violència

La rebel·lió va ser el delicte pel qual es va jutjar els autors del cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Però l'actuació dels líders independentistes i aquells fets van ser molt diferents. El 23-F, un grup de policies i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso van tancar els accessos a la zona propera al Congrés. Després, 288 policies hi van arribar en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina, i van assaltar l'hemicicle. Tejero va disparar tres trets al cèlebre crit de "Todo el mundo al suelo". Van segrestar la cambra del poder legislatiu i el govern amb la força de les armes. 

Rivera defensa l'advocat de l'Estat que acusava per rebel·lió però assegura que respectarà la sentència

En aquell moment, cal recordar que l'actual Codi Penal (del 1995) no estava vigent durant el cop d'estat del 23-F i, de fet, el delicte de rebel·lió tal com es tipifica en aquest ordenament no s'ha aplicat mai. Els líders de l'alçament van ser jutjats mitjançant el Codi Penal del 1973, avui derogat, que afirmava en l'article 214 que "són reus de rebel·lió els que s'alcessin públicament" per, entre altres finalitats, "declarar la independència d'una part del territori nacional". En l'article 472 de l'actual Codi Penal es va introduir una modificació substancial per explicitar que són reus del delicte de rebel·lió els que s'alcin "violentament i públicament". Amb la introducció d'aquesta paraula, es convertia la violència en element imprescindible del tipus de rebel·lió. 

Més continguts de