Un biombo per tapar el bon humor dels presos

Un dia dins el Tribunal Suprem, sacsejat pel judici al Procés
MAIOL ROGER / MARIONA FERRER I FORNELLS

No ha passat ni el primer dia del judici i la Mónica ja n’està farta. “Quines ganes que s’acabi”, s’exclama, mentre neteja el lavabo de dones. Li han avançat una hora el torn i té molta més feina. El lavabo està més concorregut i la biblioteca ja no és el lloc tranquil i impol·lut de sempre. Ara és un cau de periodistes amb caliu humà, olor de menjar ràpid -s’ha prohibit instal·lar un microones per no embrutar l’espai- i taques de Coca-Cola que poden espatllar el parquet.

La Mónica arriba a les set, però des d’hores abans ja hi ha gent fent cua al Suprem. És un grup heterodox, des d’independentistes fins a simpatitzants de Vox, passant per observadors. Tots deixen el mòbil i s’esperen una bona estona al passadís abans de poder accedir com a públic a la sala de vistes. Estan separats de la resta per una petita corda, una barrera més mental que física que només es pot trencar si el guàrdia que custodia la zona està de bon humor. El comissari en cap del Suprem no ho està: la seva actuació és més pròpia d’un fiscal.

El moment de més nervis per al comissari és l’operació biombo. Poc abans que s’obri la porta de la sala de vistes, els guàrdies reclouen els periodistes i despleguen un biombo al passadís on s’esperen públic i autoritats: ningú pot veure com els presos, que han arribat amb furgonetes des de les presons, entren a la sala. El biombo és, segons el Suprem, per protegir la seva dignitat.

La mesura és bastant absurda, perquè un cop dins la sala els que entren comproven que els presos estan de molt bon humor. Un cop dins, els primers a entrar són les autoritats, els periodistes amb accés a la sala, els familiars i el públic. En total, unes cent persones sense comptar advocats, acusats, el tribunal, la secretària judicial i el Paco, el funcionari encarregat del sumari.

Quan entren els familiars, els presos ja estan asseguts a les bancades de vellut des d’on segueixen la vista. A l’inici hi ha una salutació furtiva, a distància, amb un somriure. Els presos es passen la jornada comentant la jugada o observant, especialment el primer dia, aquesta sala del segle XVII amb parets de seda de Damasc i un quadre que representa els principals delictes: La Justícia triomfa sobre el mal, de Marceliano Santa María. No hi apareix cap al·legoria de la rebel·lió.

El més actiu és Cuixart, que comenta amb Carme Forcadell (al costat, s’apunta coses a la seva llibreta, com Dolors Bassa), amb Jordi Turull (el té al davant) i amb Carles Mundó, darrere seu. L’exconseller de Justícia torça el gest a un costat per xerrar amb Borràs, i, a la punta, Vila participa poc. És en una punta després de canviar-li el lloc a Borràs perquè tenia fred: a banda i banda de les bancades hi ha un respirador, i tots noten l’aire, com Jordi Sànchez, que l’últim dia ve amb coll alt. Comparteix bancada amb Josep Rull i Jordi Turull, i Joaquim Forn es gira sovint per compartir impressions. S’indignen quan, per exemple, el fiscal pregunta si Sànchez i Cuixart eren presents en una reunió celebrada quan ja eren a la presó o quan parla de “set cotxes devastats”, fent un dos ostensible amb les mans.

Xiuxiuejos i discreció

Tot es fa amb xiuxiuejos i discreció. A la sala s’ha d’estar en silenci, com demostra Marchena quan el públic riu breument per una frase de Forn. Quan l’exconseller pregunta al fiscal si sap quants cops ha de trucar a la seva dona per poder parlar-hi ja no hi ha riures, però sí molts somriures, com el de Beta Forn a la seva mare.

Marchena controla des de la poltrona, i la seva extensió a la zona del públic és María Antonia Cao, la secretària judicial, que intervé el primer dia per llegir el sumari amb dificultats per pronunciar els cognoms dels acusats. Cao és severa, i la seva principal missió és posar bé el micròfon als presos i comprovar que ningú del públic tregui el mòbil. Una missió impossible, però que té damnificats: el cupaire Vidal Aragonés és advertit quatre cops pel so d’un mòbil que no és el seu.

Quan la sessió s’acaba, l’ambient es relaxa un moment. La sortida es fa al revés que l’entrada i els presos passen per davant de la zona del públic. És aquí quan s’abracen amb els seus -i els donen missatges d’ànim- i comenten molt breument com ha anat la sessió. La trobada fa que surtin amb un somriure. Però ja ningú els veu: el biombo tapa el bon humor dels presos.

Més continguts de