Microsites 11/04/2019

Les cinc claus per les quals Marchena no apostarà per la rebel·lió

La dinàmica en què ha entrat el judici respon al fet que el peix està venut: pel que fa a les proves, no n'hi haurà cap de caràcter decisiu o fonamental

5 min
El president del tribunal del Procés, Manuel Marchena, és l’únic dels set magistrats del jurat que ha pres la paraula durant el judici.

MadridEl pla original –'wishful thinking'– era que aquest divendres 12 d'abril s'acabava la fase de ple del judici oral per permetre a les acusacions i les defenses elaborar les seves conclusions definitives i exposar-les l'última setmana del mes. El desig consistia a dictar a continuació el "vist per a sentència", abans de la precampanya de les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig del 2019.

Era un projecte impossible amb més de 500 testimonis previstos per interrogar, fins i tot amb les renúncies habituals a alguns d'ells, a més de la fase documental i pericial del judici.

I, a més, per si no fos prou... a les eleccions del 26-M s'hi han sumat les generals anticipades al 28-A.

Però la dinàmica en què ha entrat el judici durant les últimes setmanes respon al fet que el peix està venut. És a dir: pel que fa les proves, no n'hi haurà cap de caràcter decisiu o fonamental.

Si per atzar mirem la televisió veurem que al centre del tribunal hi ha un magistrat que no para de teclejar a l'ordinador. No, no és el secretari d'actes. És ni més ni menys que el president del tribunal, Manuel Marchena, que treballa com una formigueta el relat de fets que li serviran de base per a la seva ponència.

La primera raó per la qual Marchena no proposarà en la seva ponència una condemna pel delicte de rebel·lió és elemental: la violència exigida –la tipicitat del delicte– no ha estat present fins ara en el judici... ni hi serà. És una raó, doncs, molt poderosa.

"La idea que petits actes violents o enfrontaments que es van sumant acabaran configurant un aixecament públic i violent, com descriu la llei, és errònia. L'esforç de descriure aquestes situacions, tal com ho estem veient, no pot aconseguir omplir el buit: l'alçament públic i violent", apunta a l'ARA el catedràtic de dret penal de la Universitat de Castella-la Manxa Nicolás García Rivas, que va fer la tesi sobre el delicte de rebel·lió.

García Rivas és un dels més de 120 catedràtics i professors de dret penal que el novembre del 2018 van signar el manifest 'La banalització dels delictes de sedició i rebel·lió', sobre el qual el Fiscal del Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, va assenyalar el 13 de febrer del 2019, durant la segona sessió del judici oral: "El signen un 15% dels catedràtics, i no precisament els de més prestigi".

Marchena, en la seva qualitat de ponent, i els sis magistrats amb ell, s'enfrontaran amb el mateix problema que ja van abordar els tres jutges alemanys del tribunal de Schleswig-Holstein el juliol de 2018.

Ells van assumir, pel fet de definir-se sobre el delicte d'alta traïció, equivalent al de rebel·lió a Espanya, una resolució al Tribunal Suprem Federal alemany.

"Per al delicte general de coaccions, la idoneïtat dels mitjans de coacció per motivar la persona amenaçada a sotmetre's als desitjos del perpetrador no és només una condició de fet, sinó també normativa; no s'aplica si cal esperar que la persona amenaçada faci front a l'amenaça amb una autoafirmació prudent", assenyala. I afegeix: "No es pot prescindir d'aquesta valoració normativa dels mitjans de coacció en el cas del delicte de coacció d'òrgans constitucionals col·legiats. Per tant, l'efecte coactiu de la violència o l'amenaça de violència deixa d'aplicar-se en la mesura que pugui i hagi d'esperar-se dels òrgans constitucionals, a causa de la seva obligació especial envers el públic en general, que es resisteixin a situacions de pressió també en el context de disputes polítiques aferrissades. Si el govern d'un estat federat es veu obligat a complir determinades exigències polítiques mitjançant actes de violència contra tercers o contra la propietat, aquests actes de violència només constitueixen violència en el sentit de l'article 105 del Codi Penal [Fets punibles contra òrgans constitucionals] si la pressió que exerceixen arriba a un grau tan alt que un govern responsable pugui sentir-se obligat a rendir-se a les exigències dels autors de la violència per evitar danys greus a la comunitat o als ciutadans".

És a dir: ens hem de quedar amb el concepte de violència idònia.

A la pràctica, cal recordar que el govern de Mariano Rajoy no va percebre cap rebel·lió ni sedició. La prova: mai va considerar, segons els certificats aportats per la Moncloa al Tribunal Suprem el febrer passat, la proposta al Congrés per declarar l'estat de setge ni al Consell de Seguretat Nacional l'aplicació de la llei de seguretat nacional.

En altres termes: els presumptes actes que la Fiscalia incardina en el delicte de rebel·lió o l'Advocacia de l'Estat en el de sedició van ser derrotats, per dir-ho així, o controlats, amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució.

La segona raó per la qual la ponència no apostarà pel delicte de rebel·lió és la necessitat de condemnar amb una pena que no escandalitzi els governs de la Unió Europea i ressusciti els prejudicis sobre els dimonis del passat a Espanya.

I el tercer motiu, òbviament, és prevenir qualsevol reacció negativa contra la falta de proporcionalitat al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

El quart motiu és de caràcter intern del mateix tribunal.

Som davant d'una sentència d'estat. Les resolucions del Tribunal Suprem, des de l'admissió a tràmit de la querella del fiscal general de l'Estat fins a les decisions de la sala de recursos i el suport total a la instrucció del magistrat Pablo Llarena, han presentat un front monolític, sense discrepàncies.

Però això no prejutja, teòricament, el que passarà a l'hora de debatre la qualificació jurídica dels fets.

El magistrat ponent ha de tenir en compte, doncs, l'objectiu d'aquesta unanimitat i el desig d'evitar vots particulars com un requisit essencial. I el delicte i la proporcionalitat o la pena, a la qual hem al·ludit, són fonamentals per forjar aquesta unanimitat.

El cinquè motiu és de naturalesa personal. El 3 de novembre Marchena complirà el període de cinc anys des que va prendre possessió com a president de la sala segona o sala penal del Tribunal Suprem, el 2014. Pot, per descomptat, ser reelegit per a cinc anys més.

Però el magistrat Marchena va estar a punt de convertir-se en president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el novembre de 2018 com a resultat de l'acord entre el PSOE i el PP, una presidència frustrada pel 'whatsap' reenviat pel portaveu popular al Senat, Ignacio Cosidó, en què explicava als seus companys d'armes que el nomenament de Marchena permetria al seu partit "controlar la sala segona des de darrere". El magistrat va renunciar 'ipso facto' quan es va difondre la notícia.

Però el lloc que havia d'ocupar continua esperant un nou president. I Marchena podria tornar a ser el candidat. Pel PSOE, segons fonts del govern, no quedarà.

Per tant, el ponent haurà d'elevar-se per sobre de totes les faccions. I la sentència del Procés serà el seu 'magnum opus'. I per això podrà immergir-se, després d'aparcar la rebel·lió, en el laberint de la sedició, la conspiració i la temptativa. Aquestes dues últimes, per cert, de difícil encaix.

stats