La Delegació empastifada i la comissaria empolsegada

Els manifestants tirant escombraries a la policia, davant la Delegació del govern espanyol a Barcelona / CRISTINA CALDERER

Els globus grocs espeteguen fort quan els empleats de la neteja municipal els trepitgen. Cadascun porta escrita o bé una consigna de suport als presos polítics o bé un retret a la policia. És impossible arribar a al Delegació del govern espanyol, els quatre accessos estan tallats al trànsit i als vianants i a la cantonada de Mallorca amb Bruc s'hi acumula la brossa. 

Hi ha hagut una performance molt aparatosa, regals fètids per a l'enemic. La poètica dels globus és una excepció, la majoria són bosses d'escombraries plenes, llaunes, brics, gots del McDonald's i l'Starbucks, ampolles, garrafes i tota mena de paperots. També s'ha llançat un exemplar de l'últim llibre de Risto Mejide. De creativitat que no en falti.

"No els podeu treure les tanques perquè treballin millor? Us agrada veure'ls patir? Jo flipo!", etziba als policies que vigilen un rodamón amb una cervesa a la mà. Té lògica el que els diu: és de difícil accés la brossa que està enmig dels triangles que formen les tanques del cordó policial. No li fan cas, esclar.

Pregunto a una de les treballadores com porta tants dies de feina extra: "Està sent dur, cada dia des de les dues de la tarda a les quatre de la matinada". Com que s'han cremat tants contenidors les tasques de neteja s'han fet molt més feixugues. El responsable de l'operatiu té clar quina ha sigut la més complicada: les llambordes arrencades de plaça Urquinaona de divendres a la nit. També la més desoladora.

Les papereres dels voltants estan, òbviament, buides. I observar les cantonades és poder jugar a fer apostes sobre quants n’hi ha i quants han sigut cremats. “Emporteu-vos la policia també”, suggereix algú als escombriaires, sempre tapats, sempre discrets, sempre eficients amb la seva sacrificada feina. Al bar Petit Tibetano, a la mateixa cantonada de la performance, fa una estona gairebé no s’hi podia estar. Ara uns quants amics comenten la jugada. El Marcelo s’ha quedat descansat, després de tirar tota mena de desferres: “Són una merda, o sigui que no haurien de sentir-se molestos!”

Els manifestants han passat primer per passeig de Gràcia amb Diagonal i han enfilat fins a la comissaria de Via Laietana. Pau Claris avall ple de bosses a la vorera i rastres d’asfalt cremat. Mobiliari urbà amb desperfectes, un senyal de trànsit despenjat i cantonades orfes de color blau, groc i verd. A la plaça Urquinaona impressionen les clapes sense llambordes i sense asfalt. També la parada d’autobús calcinada i la terrassa de bar destrossada.

En dia d’ofrenes pestilents, observar davant la comissaria de Via Laietana és comprovar un contrast colpidor: les flors que uns quants ciutadans han portat als policies nacionals per agrair-los la seva feina dels últims dies. Hi ha també alguna bandera espanyola. “Que s’ha mort algú aquí?”, pregunta una passavolant. “Sembla un cementiri, això”, afegeix. Haurien de posar les flors en aigua, si no es pansiran de seguida.

Molts manifestants seuen a terra, canten i maten el temps ajudats per el Tomeu, que toca la guitarra i entona uns quants hits. Els supermercats de la zona porten dies amb boníssima sortida de cervesa, tota mena de snacks i molta aigua amb gas. Les papereres vessen de llaunes, i el terra també. “Us ho endureu tot això?”, “Que ho netegi la Colau”. Després comprovaré que la majoria s’ho endú. Una estona passejant per allà et permet comprovar diverses coses. Que els llauners són uns supervivents de mil batalles. Que el Bella ciao mai falla. Que cantar a una periodista de La Sexta “Sí que se entera, esta reportera” és també una manera de pressionar-la. Que el bar H3, just al costat de la comissaria –sí, aquell que tanca tan tard– és un clàssic irreductible que té, per si mateix, un reportatge.

Parlo amb uns turistes que fan esforços per esquivar la multitud –ja són ganes de voler passar per allà tant si com no–. “Heu trobat la ciutat molt bruta”. “Ui! Som de Nàpols, res ens espanta”. Dues noies argentines em pregunten què hi fan aquelles flors allà fora. Els hi explico i em pregunten si els presos polítics són allà dins. “Al nostre país tenim moltes comissaries amb història”, diuen. Història com la que tenim al davant i que explica el panell instal·lat per l’ajuntament: “El 43 de Via Laietana, memòria de la repressió”.

Està pintat i ratllat amb fúria, però encara és llegible. Qui deu tenir tan interès en esborrar la història? Per cert, just abans de marxar, quan ja poca gent queda i regna la calma, em fixo en la cortina de plàstic que tapa la porta de l’entrada. És d’aquelles que s’utilitzen quan es fan reformes a les cases perquè la pols no s’infiltri per les escletxes. Han fet tard, em sembla.

Més continguts de