El Suprem constata el fracàs de la política

Els testimonis d’Urkullu, Rajoy i Mas evidencien per què van ser incapaços de frenar el xoc de trens

El president Mas, a la porta del Suprem / EFE

Que la política va fracassar com a eina per encaminar el Procés és una evidència des de l’octubre del 2017: es constata amb la imatge dels 12 dirigents encausats al Suprem, nou dels quals presos des de fa més d’un any. El Tribunal s’ha endinsat de ple aquesta setmana en com va encallar el diàleg, amb els testimonis clau dels dies d’octubre que van acabar amb la DUI i el 155.

Dos dels tres protagonistes d’aquell últim minut -faltava Carles Puigdemont, exiliat- van comparèixer a la sala de vistes, Iñigo Urkullu i Mariano Rajoy. El lehendakari, el mediador més actiu aquelles últimes setmanes, va aportar llum als fets explicant que Puigdemont estava convençut de convocar eleccions, però va flaquejar per les pressions dels seus i per la manca de garanties de Rajoy de frenar el 155. El president espanyol, en canvi, va deixar més ombres: va anar al Suprem a dir que no hi havia hagut cap negociació i a quedar-se al marge de la repressió policial.

El 18 de juny del 2017 Urkullu va reunir-se durant quatre hores amb Carles Puigdemont al seu despatx, i el president, que feia pocs dies que havia fixat la data del referèndum, va lamentar el bloqueig del govern de Mariano Rajoy. L’endemà, a la sala d’autoritats de l’estació de Sants, el lehendakari li va demanar a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría que li traslladés a Rajoy la necessitat de trobar-se amb ell. El president espanyol el va rebre un mes després, el 19 de juliol, en una cita a la Moncloa que va ser el preludi de “moltes converses”, segons va explicar Urkullu. A partir del 21 de setembre, amb la intervenció policial al departament d’Economia, el lehendakari comença a preocupar-se i adverteix Rajoy: “Li vaig dir que les coses no podien seguir així, que se’ns escapaven de les mans. Em va contestar que, en la mesura del possible, faria el mínim i cuidaria al màxim tot el que es fes”.

Però la resposta va ser la repressió: un dia després d’aquell avís, l’aleshores portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, va parlar del 20-S com a manifestacions “tumultuàries” i va engegar amb aquest adjectiu l’acusació de sedició als Jordis, concretada judicialment dies més tard. La reacció de la Moncloa amb el referèndum no complia la promesa que Rajoy li havia fet a Urkullu, “fer el mínim”: les càrregues policials van bombardejar els ponts entre el Govern i la Moncloa, i la benedicció de Felip VI va afegir més llenya al foc.

Ni Rajoy ni els altres màxims responsables de l’executiu del PP cridats com a testimonis -Soraya Sáenz de Santamaría i Juan Ignacio Zoido- van fer cap autocrítica de les decisions preses aquells dies. La culpa de la violència, van repetir tots tres, era de les “muralles humanes” -és a dir, dels votants als col·legis electorals- i del Govern per haver cridat a la mobilització. En contrast, l’expresident Artur Mas, un altre dels testimonis que han declarat aquesta setmana, va recalcar que la Generalitat maldava, precisament, per mantenir la convivència: “Qualsevol escenari en el qual es pogués arribar a produir violència, per intervenció de l’Estat, era esquivat amb l’ànim d’evitar qualsevol indici de violència a Catalunya”.

Tot i això Rajoy i Santamaría van insistir en acusar l’independentisme de violent, un argument que aquells dies d’octubre no havien usat, però que ara, amb l’acusació de rebel·lió, es fan seu. En canvi, van negar que s’hagués obert cap diàleg amb el Govern: “Jo no negocio ni el compliment de la llei, ni el de la Constitució, ni la sobirania nacional”, va proclamar Rajoy, que fins i tot va negar que Urkullu fes de mediador. “Jo feia de mediador, d’enllaç, intercedia”, va desmentir-lo el dirigent basc l’endemà.

Urkullu va intensificar els contactes després del discurs del Rei, el 3-O. I va apuntar-se com un èxit la suspensió de la declaració d’independència del 10 d’octubre. Un gest al qual Rajoy va treure tota importància, va engegar el 155 i va convertir la resposta ambigua de Puigdemont al seu requeriment -aquella carta en què li demanava que concretés si hi havia hagut DUI- en l’excusa per activar la suspensió de l’autonomia. “En l’altra part hi hauria d’haver hagut alguna voluntat de diàleg polític. Però no hi era”, va lamentar Mas en la seva declaració.

Sense garanties

Rajoy i Santamaría van acceptar el que havia dit Mas, però van matisar que no es podia dialogar sobre el referèndum. Tal com va dir Urkullu, en les condicions de Puigdemont per aturar la DUI no hi havia cap consulta pactada. En el reportatge Set dies d’octubre, publicat per l’ARA, ja s’explicava que les quatre condicions que Puigdemont va posar -la llibertat dels Jordis, la fi de la judicialització, la retirada dels efectius policials i la no aplicació del 155-, es van reduir a una: que no hi hagués suspensió. Puigdemont va triar les eleccions, l’opció que li reclamaven, entre d’altres, Iñigo Urkullu i Artur Mas.

Faltava, però, l’altra part. “Rajoy estava disposat a escoltar, però la resposta no era satisfactòria”, va indicar en dues ocasions Urkullu. El lehendakari va explicar que el president espanyol no tenia predilecció pel 155, però que l’únic que li podia traslladar a Puigdemont era la “intuïció” que no s’acabaria aplicant.

A l’hora de la veritat, quan Puigdemont estava a punt de convocar eleccions, Xavier García Albiol i dos senadors més van declarar als mitjans que el 155 no s’aturaria encara que hi hagués comicis. Eren les 12.30 h del 26 d’octubre del 2017. “Tots tenien la seva opinió, inclòs ell”, va respondre Rajoy quan l’hi van preguntar al Suprem. Puigdemont, al sentir Albiol, va trucar a Urkullu, que va fer un últim contacte amb Rajoy. “No li vaig poder donar cap garantia al president” de la Generalitat, va confessar el lehendakari en la seva declaració al Suprem. Després, va afegir, Puigdemont no va aguantar la pressió dels que li exigien la DUI. Va tirar endavant, el Senat va activar el 155 i la política va saltar feta a miques amb l’empresonament del Govern. La resta és una història que continua aquests dies al Suprem.

Més continguts de