Yásnaya E. Aguilar Gil: "Cada cop que parles en la teva llengua és un acte de resistència"

BarcelonaL’últim informe de les Nacions Unides afirma que, en el millor dels casos, el 50% de les llengües que avui es parlen s’extingiran abans del 2100 (les previsions pessimistes diuen que seran el 90- 95%), la majoria de les quals són llengües indígenes. La lingüista, escriptora i activista d'Oaxaca Yásnaya E. Aguilar Gil, que té el mixe (ayuujk) de llengua materna, es dedica a la defensa del multilingüisme davant del poder dels estats, de la globalització i del racisme. Amb un llenguatge directe i exemples diàfans, Aguilar denuncia les injustícies lingüístiques que ha viscut en primera persona i viu el fet de mantenir la llengua materna com un acte de rebel·lia. S’acaba de publicar aquí el recull d’articles titulat Ää: manifiestos sobre la diversidad lingüística (Almadía), i va atreure centenars de persones al CCCB.

L’actual rei emèrit deia el 2001 aquella famosa frase que el castellà "no va ser llengua d’imposició sinó de trobada". Vostè diu que les llengües indígenes no moren soles: les maten.

— La llengua no va ser d'imposició, la imposició va ser dels poders fàctics. Les llengües no són imperialistes, no tenen voluntat. El problema no és la llengua sinó l’estat, i l’estat, la veritat, no ha estat mai gaire de trobada.

Perquè els estats consideren el multilingüisme un problema per a la seva unitat. Hi ha la idea d'un estat, una llengua.

— El problema és l'existència d'estats monolingües en contextos que són multilingües. La realitat, però, és que hi ha moltes llengües. El que fa l'estat una vegada i una altra és negar la realitat, i això és molt costós.

Però no sembla que li vagi malament. A Mèxic fa només 200 anys el 65% de la població parlava una llengua indígena i avui són un 6,5% dels habitants. La substitució lingüística avança sense fre.

— Sí, i no poder sostenir una bona conversa amb la teva àvia és molt violent. Això té costos econòmics –només cal veure quin pressupost públic es gasta a imposar i esborrar les altres llengües– i té costos democràtics, de justícia social, de racisme. L’estat té una obsessió homogeneïtzadora perquè el seu model ideològic és així. Ho ha fet a Mèxic, aquí, a França, al Canadà, a Noruega, al Japó. L’estat té un somni delirant que és ser una nació, però no és el mateix: hi ha moltes nacions que són aquí i que han conviscut sempre.

Això ens sona.

— Tenim normalitzadíssim el nacionalisme mexicà que fa que els nens s'aprenguin un himne nacional i poemes en què diuen que donaran la vida per matar l'enemic i per la pàtria, però l’estat s’espanta per una bandera mixe! Igual com la masculinitat és fràgil, també ho és l’estat. El que tenen en comú el nacionalisme d'estat i la religió és que converteixen ideologia en sentiments, i llavors quan ataques o qüestiones el nacionalisme, la gent creu que estàs qüestionant el seu sentiment per una idea de pàtria i nació. I això també és excloent.

Una estratègia de l'estat ha estat minoritzar i folkloritzar les llengües de nacions sense estat, que és causa i conseqüència de classisme i racisme.

— Perquè les llengües indígenes van ser racialitzades. Hi ha dos grans afluents del racisme, un és el colonialisme i la seva classificació en funció de la quantitat de melanina a la pell, i l'altre és l'antisemitisme, que classifica amb característiques físiques absurdes com tenir el lòbul de l’orella enganxat. Ser racista no sols és pensar que hi ha races millors que unes altres, sinó fins i tot pensar que existeixen les races com a categories biològiques, que ja s'ha demostrat que no. Quan es racialitza una categoria política com el fet de ser indi o indígena també es jerarquitza i, per tant, les llengües associades queden racialitzades. Per això parlar malament en castellà no és igual si ets francès o ets mixe, perquè aquí hi opera el racisme.

¿Com a intel·lectual mixe s’ha trobat amb aquest tipus de racisme, la idea que no pot haver-hi pensament intel·lectual venint d'una llengua indígena?

— Sí. Crec que cada vegada ho sento menys perquè la meva reacció no és gaire bona. L'exdirector de l'Acadèmia Mexicana de la Llengua, Jaime Labastida, un filòsof, tenia com a propòsit fer del castellà la llengua oficial de Mèxic, cosa que no reconeix cap text legal tot i que ho sigui de facto. A Mèxic no hi ha una llengua oficial, hi ha llengües nacionals des de fa poc. De fet, de les 6.500 o 7.000 llengües que hi ha al món, només 80 són oficials. Un dels seus arguments era que a Mèxic hi ha més castellanoparlants fins i tot que a Espanya o bé que les llengües indígenes estan molt bé per parlar de coses locals, però no del que és universal. Per favor, en totes les llengües es pot parlar de tot! Aviam si preexistia la paraula ordinador abans dels ordinadors!

Això fa que els mateixos parlants tinguin una consideració inferior de la seva llengua i l'abandonin.

— És una propaganda que funciona tota l’estona. És molt fàcil interioritzar el racisme o el patriarcat. És un dels efectes dels sistemes d'opressió: l’opressor ni tan sols necessita dir-te res perquè s'inoculen com un àlien.

A la vegada, estem fent l'entrevista en castellà, una llengua que ens han obligat a aprendre però que alhora diu que celebra tenir. Vostè va estudiar hispàniques.

— És una relació complexa. M'hauria encantat que me l'ensenyessin sense que això impliqués que no pogués parlar la meva. Després de tanta discriminació, jo tenia l’obsessió de demostrar que, encara que fos parlant de mixe, no parlaria malament el castellà, ni amb accent. En comptes de reivindicar el meu castellà, que per a la norma i l’elit no és correcte, perquè també hi ha molt classisme en la llengua, jo era més papista que el Papa. Sempre havia vist el castellà com una llengua agressora i m’ha costat molt de temps abraçar-lo també com la meva llengua. Fins i tot després d’estudiar lingüística encara ara no acabo de dominar com posar el gènere ni els accents i això és que el mixe treu el cap i em recorda que és la meva llengua materna.

La globalització i el capitalisme també ajuden a l’homogeneïtzació. Sovint se celebren els 500 milions de parlants del mercat castellà.

— És que jo veig l'estat nació com l'entitat administrativa que renta la cara als sistemes d'opressió. És a dir, tu aguantes el capitalisme perquè creus que estàs en una entitat democràtica i que pots triar. Això ho fa suportable. Un dels èxits dels sistemes d'opressió és construir narratives que fins i tot fan desitjable l'opressió, com l'amor romàntic en el patriarcat. La publicitat és pura romantització de l’opressió capitalista: et fa desitjable comprar la bossa caríssima que et ven el teu opressor, que s'enriquirà amb el teu treball. L'estat és l'ens administratiu que protegeix la propietat privada, el capital, el patriarcat, el colonialisme i l’extractivisme.

¿Creu que en el futur quedaran quatre llengües mundials que seran les llengües útils?

— No ho crec. Perquè per començar ni el castellà tan sols és un! Hi ha el castellà d'Andalusia, el de Los Angeles, el de la frontera de Mèxic, el de Cuba... però hi ha una variant, que és la que fem servir per a les conferències i als mitjans de comunicació, que jo en dic la variant del no obstant, perquè és l'única vegada que utilitzo aquesta paraula, que és una variant que té massa prestigi, s'imposa a cop de discriminació i s'utilitza per fer desqualificacions racistes i classistes. I, tot i així, hi ha una part rebel en les mateixes llengües. Fins i tot si en quedessin quatre, la llengua tendeix a canviar. Jo sempre dic que ser policia de la llengua és molt mal negoci, perquè sempre fracasses. Si no, tots parlaríem llatí. És que no només depèn de la globalització i de la utilitat, també hi ha els estats. El danès, una llengua que té quatre vegades menys parlants que el ioruba, sembla que hauria d’estar en risc...

Però té estat.

— Exacte. I amb això no estic dient que la solució sigui que totes les llengües tinguin un estat darrere.

L'hi deia perquè a Barcelona estem preocupats per la pressió de l'espanyol respecte al català, però ja hi ha gent que viu només amb l'anglès.

— Això demostra que no és el mateix ser monolingüe en una llengua indígena, cosa que sembla terrible, que ser-ho en anglès o espanyol, encara que el fet cognitiu sigui el mateix. Quan et diuen: «Ai no, per què aprendre llengües indígenes? Millor aprenguin anglès», jo dic: «Tinc bones notícies, no cal triar!» El teu cervell no desinstal·larà el català per aprendre anglès. El cervell no se't satura, per què ha de ser l’una o l’altra? El multilingüisme és condició necessària per a la construcció de mons més justos. Qualsevol utopia es torna distopia si és monolingüe. Aquest és el somni de la dreta, el somni d'aquest moviment als Estats Units que es diu English Only Movement, molt pròxim a Trump, que vol imposar només l'anglès als Estats Units. On vegis la imposició del monolingüisme, l’esborrament de la diferència lingüística, és una postura fatxa. Així que cada cop que parles en la teva llengua és un acte de resistència, li dius a l’estat: «El teu esforç no ha funcionat».

¿S’haurien de vincular els drets lingüístics amb els drets humans o amb altres moviments com l'ecologisme i el feminisme?

— Sí, i no sols com a estratègia, sinó que realment no pots gaudir de drets humans si no tens drets lingüístics. Un exemple: el dret a un judici just. En el meu territori, el 2011, el 90% dels presos que parlen una llengua indígena a Oaxaca no havien tingut un intèrpret, ni tan sols s'havien assabentat que n'hi havia al seu judici. El mateix en el sistema de salut. Als 80, molta gent van signar consentiments per fer-los esterilització forçada sense entendre què signaven. O el dret a l’educació. Com en pots gaudir si t'ensenyaran aritmètica en una llengua que no coneixes?

Com combatre-ho? Les xarxes són l'eina de combat?

— Jo al principi sí que creia que les xarxes estaven democratitzant el món, però amb els algoritmes ja no podem parlar de neutralitat. I trobo que ràpidament han anat polaritzant la discussió; per exemple, s’ha demostrat l’efecte de Facebook en l'arribada de Trump al poder. Hi ha una paradoxa: d’una banda, vols que se t’escolti aquí perquè no te n’han exclòs, però, de l’altra, el wifi no està a l’aire, necessita materials físics, i servidors, que s’han de refredar en un món amb més sequera i tot per vendre més telèfons per canviar-los cada any, quan al seu torn requereixen minerals per fabricar-los que devastaran i contaminaran els nostres territoris. Llavors jo aquesta panacea digital trobo que és un altre camp de lluita. El problema de la globalització és que no ha servit perquè els catalans coneguin el gavany mixe, sinó perquè als pobles mixes hi hagi coca-cola. És a dir, perquè una de les cultures hegemòniques col·loqui i converteixi en consumidors tantes persones del món com sigui possible.