Màriam Ben-Arab, la catalana d'arrels tunisianes que dibuixa a 'Cavall Fort'

BarcelonaDe seguida es veu que Ridha Ben-Arab (Tunis, 1948) és un home carismàtic. Ja ho devia ser quan va aterrar becat pel seu país a l’Escola Massana el 1972, amb 23 anys, per especialitzar-se en ceràmica juntament amb dos estudiants més de belles arts. "Es poden escriure llibres per explicar com em van acollir aquí, amb quina amabilitat", assegura l'artista, pintor i ceramista. A la primera classe va descobrir que existia el català. "Jo era estranger, però no tenia per què parlar castellà, tampoc no en sabia, parlava àrab, francès i anglès", recorda. Així que de dret va posar-se amb el català. A l’escola, tothom parlava aquesta llengua i va fer-se amb una colla d’aquí, on hi havia Fina Canela, la seva futura muller, ceramista i professora.

Ben-Arab va veure la mort de Puig Antich, el No-Do, la caiguda de la dictadura, la Transició. "No vaig arribar quan estava tot fet –recorda–, per a mi va ser important". Però si hi va haver un fet decisiu per fer el pas, va ser la seva família política: "La família de la Fina és de la Segarra, de la Catalunya profunda, als seus pares fins i tot els costava parlar castellà, i jo encantat de la vida, des del primer dia en català", afirma. "Ni m’ho vaig plantejar. Vivim aquí, parlem català. Per entendre un poble has de parlar el seu idioma", assegura.

Orgullosa del seu nom àrab

Quan va néixer la seva filla, la Màriam (la Roca del Vallès, 1983), tampoc no hi va haver debat: al ser una parella mixta que parlava a casa en català, ella li parlaria català i ell tunisià (l’àrab de Tunísia). La nena va créixer en català aquí i passava els estius a l’altra banda del Mediterrani, amb cosins i oncles, la manera per consolidar la llengua d’herència que li ensenyava el pare. La Fina també el va aprendre escoltant-lo. "És un regal que et fan de parlar-te amb una altra llengua, perquè l’aprens sense esforç. Jo penso en català, però també puc parlar tunisià, encara que no el sé escriure. Si no el tingués, tindria la porta tancada de la família del meu pare", explica la filla. Ara que hi viatja menys, el va perdent i li ha de demanar al pare que l'hi continuï parlant, perquè la inèrcia els porta cap al català. "De les coses importants sempre n'hem parlat en català", diu ella.

La Màriam va heretar el talent familiar, va estudiar belles arts i avui, amb aquest nom tan exòtic que indubtablement té origen àrab i "genera curiositat", admet, és dibuixant d’un símbol del català com és Cavall Fort. Una mostra que la catalanitat ja és molt àmplia i diversa. Entre altres encàrrecs editorials, acaba de publicar el magnífic Heura (Bindi Books), un dels millors còmics infantils de l'any, on recopila les historietes publicades els últims tres anys a la revista.

Els Ben-Arab diuen que no han notat racisme en la seva pell blanca, però sí que senten comentaris xenòfobs. El matrimoni va ser un xoc al poble de la Fina –el gruix de la immigració musulmana començaria a arribar dues dècades més tard– i, quan van aterrar a la Roca del Vallès, al Ridha li deien "el moro". De seguida ho va desactivar: "Compta molt l’actitud individual, i si parles català t’integres més, a la gent li agrada", afirma. Si hagués arribat avui, les coses haurien estat diferents? ¿S'hauria vist empès a parlar català a Barcelona? No se sap. El que sí que sap és que avui, quan veuen el seu nom, encara hi ha qui se li dirigeix directament en castellà: "Això em molesta", es queixa. Fa més de cinquanta anys que el Ridha parla, viu i estima en català.