10 anys de l'Acord de París: a qui li preocupa encara la crisi climàtica?

BarcelonaAbraçades, salts d'alegria i aplaudiments van rebre ara fa deu anys el naixement de l'Acord de París. Havia costat molts anys de parir, i s'hi havien esmerçat moltes hores de tenses negociacions a la capital francesa, durant la cimera del clima COP21. Però aquell 12 de desembre del 2015, tots els governs del món es van comprometre formalment a evitar que l'escalfament global superés els 2 ºC i preferiblement es quedés per sota de l'1,5 ºC. L'acord era molt imperfecte –començant pel fet que no era vinculant–, però aquella fita històrica –posar d'acord 197 governs diferents és una tasca hercúlia– va desfermar l'optimisme: la lluita contra la crisi climàtica per fi era un objectiu global ineludible.

Una dècada després, el context mundial sembla haver-se girat gairebé com un mitjó. El negacionisme climàtic ha tornat, amb altaveus més poderosos que mai, i la indústria dels combustibles fòssils revifa. El llindar de l'1,5 ºC per sobre de la mitjana preindustrial ja s'ha superat, per bé que només puntualment l'any 2024 i no encara com a mitjana sostinguda en un període llarg (que és el cridava a evitar l'Acord de París). I les emissions de CO₂ i altres gasos responsables de la crisi climàtica, que es preveia que arribarien al seu pic durant aquesta dècada que acaba, segueixen batent rècords any rere any. Què està passant?

Les emissions

"L'efecte de Donald Trump encara no s'ha notat, vindrà a partir d'ara, però el que ja està fent és que els països treguin el peu de l'accelerador de l'acció climàtica", diu Olga Alcaraz, directora del Grup Governamental sobre Canvi Climàtic de la UPC. La professora lamenta que la Unió Europea estigui fent "seguidisme" dels Estats Units, fins al punt que li ha costat molt arribar a la cimera climàtica que arrenca aquest dilluns al Brasil, la COP30, amb una proposta acordada. La trobada a l'Amazònia d'aquests propers dies arriba deu anys després de París i els governs del món estan convocats amb el deure de presentar un objectiu nou (i ambiciós) de reducció d'emissions per al 2035. La UE finalment hi va amb la mateixa xifra que ja havia posat sobre la taula en el passat (reduir un 66,25%-72,5% les emissions el 2035) i un acord per retallar un 90% les emissions el 2040, però amb molts condicionants, imposats per estats com Hongria o Polònia. "Aquest segon mandat d'Ursula von der Leyen té una agenda climàtica molt menys forta que el primer, llavors (quan va aprovar el Pacte Verd el 2019) la UE volia exercir un lideratge en la lluita climàtica, però ara l'agenda de seguretat té molta més importància" a causa de la guerra d'Ucraïna i del nou context global, destaca Ricardo Martínez, del Cidob.

La Xina, en canvi, ha agafat la davantera en l'economia verda i en aquests deu anys que han passat des de París s'ha convertit en líder de les renovables. "L'Acord de París hi té una mica a veure, però no ho explica del tot; el que passa és que la Xina ha vist en aquesta transició energètica una gran oportunitat de negoci i s'hi ha llençat de cap: com que té una economia dirigida ha anat planificant cada quinquenni econòmic per promocionar les renovables i ara controla tots els recursos minerals d'aquesta indústria", apunta Alcaraz. En el seu últim plenari el mes passat, el Partit Comunista xinès va aprovar el nou pla quinquennal 2026-2030, que preveu "establir una producció i un estil de vida verds" per tal que "l'objectiu del pic de carboni s'assoleixi com està previst".

Pequín arriba a la COP30 del Brasil amb la promesa de reduir entre el 7% i el 10% les seves emissions el 2035 respecte a aquest pic, que fa uns anys anunciava que arribaria el 2030 però que ara no concreta perquè, segons Alcaraz, podria arribar fins i tot abans. "És un compromís molt poc ambiciós per al primer emissor mundial, però els compromisos de la Xina sempre han semblat poc ambiciosos i després els assoleix amb escreix", diu l'experta. En canvi, els Estats Units, el segon país que més emet, es van comprometre a reduir a la meitat les seves emissions el 2030 sota el govern de Joe Biden, però Trump no només se n'ha desdit, sinó que a més ha retirat el país de l'Acord de París i ha apostat de pleper recular amb el seu tristament cèlebre "drill, baby, drill" (perfora, nena, perfora).

La temperatura

Però malgrat que pugui semblar poc eficaç, el cert és que l'Acord de París ha estat útil. Abans de la firma de l'acord, el món s'encaminava cap als 4 ºC d'escalfament global a finals de segle i ara, amb els compromisos polítics que ja s'han presentat a la COP30, anem cap als 2,5ºC si es compleixen, i cap als 2,8ºC si es mantenen les polítiques actuals, segons l'últim informe de l'ONU. És encara insuficient, però certament una millora. Quan es va signar aquell pacte, la temperatura global ja estava al voltant d'1ºC per sobre de la de l'era preindustrial, però actualment ja estem 1,3 ºC per sobre. Només amb aquest canvi hem sumat onze dies més de calor extrema a l'any (aquest 2025 respecte del 2015), segons un estudi de Climate Central. Les onades de calor extremes són ara deu cop més probables que el 2015, un fet molt preocupant, ja que la calor extrema mata cada any unes 500.000 persones arreu del món, cosa que la converteix en l'esdeveniment meteorològic més mortífer.

La línia vermella dels 1,5 ºC està cada cop més a prop, però els científics asseguren que la situació encara es pot reconduir. Un estudi publicat aquest dijous perClimate Analytics diu que seria possible que la pujada del termòmetre global arribés fins als 1,7 ºC i després tornés a fer el camí descendent. Per aconseguir-ho caldria que l'electrificació arribés a dos terços de la demanda energètica el 2050 amb l'abaratiment de les renovables, i que aquesta "electricitat", sumada a "l'hidrogen, la biomassa i combustibles sintètics, expulsés els combustibles fòssils del sistema energètic" en un horitzó "assolible el 2070" a tot el món. Per als països rics, hauria de ser fins i tot abans, el 2050.

"Els darrers cinc anys ens han costat un temps preciós en la dècada crítica de l'acció climàtica. Tanmateix, també han vist una revolució en les energies renovables i les bateries, que han batut rècords a tot el món. Aprofitar aquests vents de cua pot ajudar a recuperar el temps perdut. La finestra per minimitzar l'excés de potència encara està oberta, però s'està reduint ràpidament. L'elecció és nostra", deia un dels investigadors de l'estudi, Neil Grant. En aquests últims cinc anys que menciona Grant, els incentius al creixement econòmic desmesurat després de la pandèmia s'han sumat a l'arribada del negacionisme d'extrema dreta a molts indrets del món per torpedinar l'optimisme amb què va arrencar la dècada de l'Acord de París.

Les renovables

I malgrat que l'energia renovable s'ha duplicat en aquests deu anys i va camí de triplicar-se aviat, la realitat és que el 80% de l'energia que es consumeix al món avui dia encara ve del petroli (30%), el carbó (28%) i el gas (23%), segons l'Agència Internacional de l'Energia. I això també malgrat que les energies renovables, especialment la solar i l'eòlica, són les que més han abaratit costos en aquesta última dècada i les més competitives actualment. Les renovables estan creixent a un ritme del 6% anual, mentre que els combustibles fòssils creixen un 1,5% anual. Però és que no haurien de pujar, sinó reduir-se dràsticament fins al zero. "El problema és el creixement constant del consum energètic, que ha fet que tota l'energia renovable generada se sumi al total en lloc d'anar-se'n a substituir l'energia fòssil", apunta Alcaraz. Fins que no s'aturi aquest creixement energètic global, amb mesures de més eficiència energètica i d'economia circular, per exemple, no es podrà reduir dràsticament l'energia fòssil tal com reclama la ciència.

De fet, en aquests deu anys molts països han obert noves explotacions de gas i petroli i han incrementat la producció d'aquests combustibles, quan el que cal és deixar de perforar. Els Estats Units són el país que més ha apostat pel petroli i sobretot pel gas (i el fracking) en els últimsanys, en què s'ha convertit en el primer productor i exportador mundial gràcies en bona part a l'aïllament internacional de Rússia per la guerra d'Ucraïna. Tot i així, l'analista del Cidob assegura que els Estats Units "encara aposten per les renovables" i el pla d'incendius que va aprovar Joe Biden encara hi té "un impacte positiu". "Hi ha un discurs anti-transició energètica per part de Trump però a la pràctica les inversions encara no van per aquí, tot i que sí que hi ha un retorn als combustibles fòssils", diu Martínez.

Però també el Canadà, Noruega o Austràlia han incrementat les seves explotacions de combustibles fòssils en lloc de reduir-les, i també ho han fet la Xina, l'Iran, l'Iraq i el Brasil, que justament es vol erigir en líder de la lluita climàtica aprofitant que és el país amfitrió de la cimera de l'ONU que arrenca dilluns.

Els combustibles fòssils

L'escull és, clarament, l'enorme poder de la indústria dels combustibles fòssils, que es nota fins i tot en aquestes cimeres climàtiques de l'ONU i en d'altres com la que va intentar aprovar un tractat per reduir la producció de plàstics i no ho va aconseguir, o la que volia restringir les emissions de la navegació i tampoc ho va aconseguir. Tots són fracassos recents que alerten del canvi de tendència respecte a l'embranzida que el 2015 va suposar l'Acord de París.

Més de 225 ONG climàtiques han demanat formalment que s'excloguin les empreses fòssils de les negociacions climàtiques de l'ONU, però de moment no han tingut èxit i en la cimera de l'Amazònia d'aquest any hi haurà un altre cop centenars de lobistes del gas i el petroli participant-hi com a observadors o fins i tot com a part de la delegació d'algun país. "Fins que l'OMS va vetar les empreses de tabac a les negociacions governamentals no es va aconseguir avançar en aquest tema", recorda Anna Pérez, investigadora de l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI). Pérez assenyala que, a més, "l'empresa que ha guanyat el concurs per gestionar la comunicació de la COP30 és Edelman, la mateixa empresa de comunicació que treballa per a Shell al Brasil".

El principal objectiu d'aquesta COP30 del Brasil és impulsar finalment la implementació de l'Acord de París, després d'una dècada negociant el reglament i la lletra petita d'aquell pacte. "Aquesta implementació s'ha de fer ja a escala de país, però l'ONU vol veure què més pot fer" per propiciar-la i supervisar-la, explica Pérez. Ja té fórmules, com el mecanisme de transparència creat per l'Acord de París per supervisar el compliment dels plans nacionals (o NDC) presentats a l'ONU. L'Acord de París no fixa xifres vinculants i deixa a la voluntat de cada país presentar els compromisos que cregui oportuns, "però aquests compromisos sí que són vinculants un cop es presenten", afirma Alcaraz. A més, des d'aquest mateix any el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) ha deixat clar, en una sentència històrica, que complir l'Acord de París és una obligació legal dels governs. Avís als navegants: se'ls pot penalitzar si no el compleixen.