La UE acorda d'urgència reduir el 90% de les emissions el 2040 però amb nombroses excepcions

Brussel·lesLa Unió Europea es reivindica com la potència més compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic. Ha impulsat una ambiciosa agenda verda i ha tirat endavant nombroses iniciatives ecologistes durant els últims anys. Tot i això, l'onada contraecologista –sobretot iniciada per l'extrema dreta– ha anat guanyant cada vegada més força i influència en les institucions europees, fins a canviar la posició general del bloc europeu en matèria mediambiental. Un viratge que ha quedat palès en l'acord assolit per la majoria dels estats membres aquest dimecres al matí, després de gairebé 24 hores d'unes negociacions maratonianes: es proposen reduir en un 90% les emissions contaminants d'efecte hivernacle el 2040 amb relació als nivells de 1990, malgrat que inclou nombroses flexibilitzacions per complir-ho i clàusules de revisió.

Brussel·les ja va presentar d'entrada una proposta que rebaixava el compromís ecologista adquirit fins ara per la UE i que ha de presentar a la cimera mediambiental de la COP, que organitza l'ONU i comença a Belém (Brasil) aquesta setmana. Tanmateix, encara hi havia grans estats membres, com Alemanya, Polònia o Itàlia, que es mostraven reticents a acceptar el text presentat per la Comissió Europea, i demanen rebaixar la taxa i incloure més flexibilitzacions. Per contra, hi ha països, sobretot Espanya, que es mostraven totalment contraris a acceptar un objectiu climàtic menys ambiciós per al 2040, si bé han cedit en aigualir-ne el compliment.

Més enllà del percentatge de reducció d'emissions, la discussió entre els ministres de Medi Ambient de la UE s'ha centrat en la lletra petita de l'acord i sobretot han discutit sobre el màxim de drets d'emissió que els estats membres poden comprar a països de fora del bloc europeu. D'aquesta manera, es podran comptabilitzar en l'assoliment dels objectius climàtics dels socis europeus la disminució d'emissions que aconsegueixin potenciar en estats tercers, normalment del Sud Global, a través d'inversions verdes. La Comissió Europea havia proposat inicialment que el màxim fos un 3% de les emissions que la UE va registrar el 1990, però alguns països, inclosa França, demanaven elevar aquest percentatge al 5%. Itàlia, Polònia, Eslovàquia i, entre d'altres, Txèquia, demanaven encara un percentatge més elevat, al voltant del 10%.

Finalment, els estats membres més contraris a l'agenda verda europea han aconseguit que els estats puguin comprar amb fons estatals aquesta mena de crèdits per continuar contaminant a la UE si s'aconsegueix que països tercers redueixin les emissions fins a un 5%. A més, Brussel·les podrà adquirir un 5% de més drets d'emissió a estats de fora del bloc europeu amb fons comunitaris. Així doncs, a la pràctica, el percentatge final serà del 10% i, per tant, dins de la UE els socis europeus es comprometen a reduir les emissions d'efecte hivernacle en un 80% –i no un 90%– per al 2040. Tot i que s'ha aconseguit convèncer Itàlia, encara hi ha hagut estats membres que hi han votat en contra –Txèquia, Hongria, Eslovàquia i Polònia– i s'ha aprovat per majoria qualificada.

La taxa de reducció acordada aquest dimecres vol ser un punt intermedi entre l'objectiu de disminuir les emissions contaminants en un 55% el 2030 i la neutralitat climàtica que es vol assolir el 2050. Ara bé, hi ha estats membres, especialment Polònia, que ha demanat la possibilitat d'incloure revisions per reduir el compromís ecologista en cas que "els avenços tecnològics no vagin tan de pressa com s'espera" o "al ritme de les ambicions" climàtiques de la UE.

Les dues maneres de veure la competitivitat

Tant els estats més partidaris d'una ambició ecologista més gran com els defensors d'una rebaixa dels objectius climàtics argumenten que la seva opció és la més positiva per a la competitivitat de la UE. Alemanya, Itàlia o Polònia, per exemple, asseguren que els objectius climàtics poden suposar una llosa per a la seva indústria, sobretot l'automobilística, en un context de competència creixent dels Estats Units i la Xina. I, en canvi, Espanya i els Països Baixos veuen necessari reforçar la lluita contra el canvi climàtic per reduir, per exemple, els efectes de catàstrofes climàtiques i per potenciar la transició energètica, que pot incrementar l'autonomia de la UE i fer-la més competitiva davant, precisament, la potència xinesa o l'estatunidenca.

De fet, aquestes dues visions tan oposades és el que ha provocat que la UE continuï encallada sobre un acord climàtic que fa temps hauria sigut de mínims i hauria comptat amb el consens majoritari dels estats membres. Fa temps que els socis europeus haurien d'haver tancat un acord i haver-lo presentat a la COP; i en l'última trobada de líders europeus ja van acordar tancar una taxa de reducció d'emissions d'efecte hivernacle aquest dimarts a tot estirar perquè la UE no es presentés amb les mans buides a la cimera internacional. Tot i això, l'estira-i-arronsa entre els ministres de Medi Ambient es manté i el Consell de la UE d'aquest dimarts és inusualment llarg. I, de moment, sense obtenir cap resultat.