Unió Europea

La UE arrossega els peus en la lluita contra el canvi climàtic

El bloc europeu es presentà a la trobada de l'ONU sense uns objectius climàtics definitius

Una fàbrica  a la Xina, un dels sectors susceptibles de patir l’efecte del canvi climàtic en termes energètics o de transport.
18/09/2025
3 min

Brussel·lesTemps era temps que l'ecologisme va aconseguir marcar l'agenda de la Unió Europea, els partits verds no deixaven de guanyar representació i gairebé tots els dirigents europeus abraçaven la lluita contra el canvi climàtic. Encara que fos de cara a la galeria, estava de moda i ben vist fer cas a la ciència. La truita s'ha girat durant els últims anys. La contraonada ecologista, liderada per una extrema dreta creixent, ha arrossegat els líders de la dreta i el centre tradicional, i està aconseguint posar bastons a les rodes a la batalla verda impulsada per Brussel·les, fins al punt que el seu lideratge internacional en aquest camp s'està començant a posar en dubte.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Aquesta frenada del bloc europeu ha quedat palès en el Consell de Medi Ambient de la UE d'aquest dijous. Els estats membres havien d'acordar en la reunió ministerial els objectius climàtics que pretenen assolir el 2035 i el 2040 i presentar-los a la trobada de l'ONU de la setmana que ve, però alguns països han demanat ajornar la decisió i discutir-la el mes que ve. El primer president que va sol·licitar-ho no va ser cap líder d'extrema dreta ni tan sols del PP Europeu, sinó el francès, Emmanuel Macron, que s'ha erigit en un dels dirigents més contraris a l'agenda verda europea del continent.

Després també el van seguir la resta dels grans estats membres de la UE –Alemanya, Itàlia i Polònia–. L'únic que no s'hi ha sumat i ha fet una crida a mantenir-se al capdavant de la lluita del canvi climàtic és Espanya, sobretot després que els Estats Units de Donald Trump s'hagin desentès de l'Acord de París. "Hem de consolidar el nostre lideratge", ha remarcat en declaracions a la premsa la ministra espanyola de Transició Ecològica, Sara Aagesen, en la trobada ministerial d'aquest dijous a Brussel·les.

D'aquesta manera, la Unió Europea incomplirà el termini màxim que havia donat l'ONU a tots els estats que integren l'Acord de París. Tot i això, per no presentar-s'hi amb les mans buides, els ministres de Medi Ambient de la UE han acordat aquest dijous una declaració sobre quins seran aproximadament els seus objectius climàtics. Finalment, el 2035 els estats membres hauran d'haver reduït respecte als nivells del 1990 les emissions d'efecte hivernacle entre un 66,25% i un 72,5%, segons informen fonts diplomàtiques a l'ARA.

Es tracta d'una proposta que ha posat sobre la taula el govern socialdemòcrata de Dinamarca, que ostenta la presidència temporal del Consell de la UE, i no és vinculant. És a dir, paper mullat. Tal com va demanar Macron, la primera i última paraula la tindran els caps d'estat i de govern de la UE en la cimera que faran el mes que ve. En tot cas, Brussel·les i els estats membres mantenen el compromís de tancar un acord definitiu el mes que ve i arribar amb la feina feta a la Conferència del Clima de les Nacions Unides (COP), que es farà al Brasil del 10 al 21 de novembre.

Una UE dividida

Tots els estats membres grans de la Unió Europea –a excepció d'Espanya– demanen més flexibilitzacions a l'hora d'assolir les fites climàtiques que ja s'ha imposat el bloc europeu. La proposta de la Comissió Europea, que és la base del que els governs estatals estan negociant ara, no ha aconseguit passar el filtre de la reunió ministerial d'aquest dijous. No hi ha hagut acord, doncs, perquè el 2040 es redueixin un 90% les emissions de l'efecte hivernacle en comparació als nivells del 1990, i s'assoleixi així la neutralitat climàtica el 2050.

La principal novetat de la proposta de Brussel·les és que els estats membres puguin externalitzar en part la reducció de les emissions. Brussel·les pretén introduir el que es coneix com a crèdits internacionals de carboni, que permetran als països comptabilitzar com a pròpia la reducció d'emissions aconseguides per països tercers –normalment economies més pobres–, sigui pagant-los un preu determinat per tona de CO₂ que redueixin o fent-hi inversions verdes. Es tracta d'una compravenda de drets d'emissió que ja s'inclou en el Protocol de Kyoto i en l'Acord de París.

stats