Les baixes laborals i la mandra (periodística)

La qüestió de l’absentisme laboral és equívoca, ja des del nom, perquè l’etiqueta engloba les baixes no justificades i les que sí que ho estan per motius mèdics. No és una qüestió només semàntica: està en joc el coixí social que encara permet als ciutadans –bé, més als assalariats que als autònoms– posar la salut per davant de la feina. L’Abc en parlava en portada amb el següent titular: “Les baixes per trastorns mentals en joves pugen un 365% en set anys”. És un augment que fa posar les mans al cap de preocupació, però el subtítol del rotatiu no posa el focus en la salut mental d’aquest col·lectiu sinó en el possible frau: “Els dilluns concentren tres de cada deu incapacitats, quasi el doble que els divendres”. És una frase que empeny el lector a pensar en la picaresca, quan el que hauria de fer és obligar-nos a preguntar per què els joves estan mutant la seva relació amb el treball. Més enllà de la narrativa simplista de si són de vidre o cotó fluix, cal examinar si els entorns laborals són prou sans. A l’escola eduquem els nanos sobre la consciència de la salut mental i després els aboquem a un àmbit en què corre més d’un desaprensiu, i de dos. Si pateixes a la feina, és normal que els dilluns se t’entravessin més que els divendres. Per tant, la dada potser no indica trampa, sinó una angoixa creixent inquietant.

Mentrestant, a La Razón ho carregaven –com tot– a les espatlles del seu Atles particular: “L’absentisme laboral es va disparar un 42% amb Pedro Sánchez”. Però si les lleis són essencialment les mateixes, ves que no tingui a veure amb la factura profunda encara desconeguda de la pandèmia. Segur que hi ha qui es repenja en el mecanisme de la baixa retribuïda, i cal fer els seguiments oportuns, però aquestes xifres suggereixen un corc molt més preocupant. Conformar-se amb l’explicació fàcil –i convenient a la patronal– és un mal servei al lector.