Caigui qui caigui (menys si és Marlaska)

Els casos de denúncies de caràcter sexual que afecten la política estan causant dos subgèneres editorials interessants. Pesa sobre el director adjunt operatiu de la Policia una acusació de violació (i posterior coacció) i La Razón demana la testa de Grande-Marlaska: “El cessament obligat d’un ministre escapista”. El cas encara s’ha de substanciar, però el diari ja ha decidit que el número u d’Interior havia d’estar al cas dels afers sexuals del seu subordinat perquè eren un secret del domini públic. Òbviament, si afectés un càrrec del PP esgrimirien la presumpció d’innocència i tota l’artilleria habitual.

Em sembla més interessant el que fan a l’altra banda. L’editorial d’El País es titula "Caiga quien caiga" i, pel títol, semblaria que el diari de Prisa està disposat a deixar caure el ministre si es demostra que tenia coneixement del cas i va preferir mirar a l’altra banda. Però, en realitat, tot i la declaració d’intencions abrandada del títol, el text intenta tota l’estona desactivar aquesta possibilitat: “El ministeri ha actuat de moment amb rapidesa i contundència”, “El ministre ha elevat el llistó en la resposta política davant de fets d’aquesta gravetat”, “El PP ha acusat sense proves de forma exagerada el ministre d’ocultar els fets”. La cirereta és que l’editorial acaba fent un “i tu més” recordant el cas que afecta l’alcalde popular de Móstoles, però alhora diu que els partits no haurien de tirar-se aquests casos pel cap. (Esclar, ja ho fan els diaris!) Jo no sé si el ministre sabia, no sabia o deixava de saber. El que sí que sé és que les dones han de sobreviure en un país amb una alta prevalença de torticoli: cada vegada que apareix un cas així resulta que tothom el coneixia o n’havia sentit campanes... menys els responsables directes, que deambulen pels passadissos del poder inevitablement amb el coll girat.