Mossèn Carles Cahuana: “Soc el capellà més proper de Catalunya? No. Però soc el que aparec més a prop”

BarcelonaÉs el líder d'audiència més discret de la televisió. Fa dos diumenges, la missa que retransmet a La 2 marcava un 15,4% d'audiència, una xifra que ja voldrien moltes estrelles del mitjà. Mossèn Carles Cahuana és qui oficia aquest servei des de fa 12 anys, en un espai que va engegar el 1982 i ja és el programa més longeu de la televisió en català.

Va estudiar polítiques a la universitat. Quan es va interposar la vocació?

— Ja des de jovenet en algun moment m'havia plantejat la vocació de ser capellà, tot i que quan arriba certa edat, 17 o 18 anys, el compromís per a tota la vida et fa basarda. A mi m'interessava molt la política internacional i estar molt al dia de les notícies, i per això vaig estudiar la carrera a l’Autònoma. Però la meva activitat com a catequista a la parròquia anava fent que continués plantejant-me la vocació. Fins que va arribar un moment que, als 24 anys, vaig entrar al seminari.

Com li va arribar la proposta de presentar la missa a La 2?

— El meu predecessor, mossèn Manel Valls, portava 21 anys fent-la i havia demanat jubilar-se, així que els bisbes van plantejar de buscar un substitut. Uns anys abans d’això, el Canal Català, que agrupava televisions locals, va començar a oferir unes misses diàries, de dilluns a divendres, i jo era un dels presentadors que participaven en aquella roda. I es van sorprendre de l’èxit d’audiència, perquè els mitjans eren molt justets. Suposo que volien com a substitut algú que fos a prop de Sant Cugat i que ja tingués certa experiència.

La missa s’emet en directe?

— Sí. Nosaltres fem una missa, no un programa. Celebrem la missa en directe com totes, i passa que la retransmeten.

L’altre dia tenia més de 80.000 fidels a l’altra banda, segons van dictaminar els audímetres. Són molts més que els de qualsevol altre capellà a Catalunya, per gran que sigui la catedral. Li imposa?

— La gent em diu, de vegades: se’t veu molt tranquil! La processó va per dins, mai més ben dit. Suposo que si estigués davant d’una audiència real... És a dir, jo m’imagino fent missa davant d’un Camp Nou gairebé ple i a mi em tremolaria la veu! Però com que no els veus, ho fa una mica més fàcil.

És diferent fer una missa per a la televisió?

— A la parròquia no he d’estar pendent del temps i no ve de cinc minuts, mentre que a la televisió sé que hi ha un moment en què cal tallar l’emissió, perquè es veu a Catalunya en desconnexió. Sé que cinc minuts abans de l’hora en punt he d’acabar l’homilia, i tinc un petit rellotge que em va guiant. També ha passat que, algun dia, et diuen: allarga dos minuts més. Aleshores em toca omplir, però ja tinc alguns recursos preparats o notícies seleccionades.

Comentar notícies és delicat. Quina línia editorial té?

— La missa no és un lloc per valorar les notícies ni som un programa d'actualitat, però, al mateix temps, l'homilia i la mateixa celebració es viu en el moment present. No podem pensar-la com una celebració desconnectada de tot, perquè el que té sentit és que la paraula de Déu arreli d'alguna manera en el que estem vivint. Quan hi va haver l'accident dels trens hauria sigut estrany que en una celebració de l'Eucaristia no s’hi fes cap referència, des dels ulls de la fe.

Algú li revisa els guions, per entendre’ns?

— No, no, en absolut.

Ni per part del bisbat ni per part de RTVE?

— Tinc total llibertat. Mai hi ha hagut cap tipus de censura.

I cap trucada posterior tocant-li el crostó?

— No, no, no l'he tinguda. A veure, ja procures no generar-les i ets conscient que hi ha qüestions delicades o temes que no saps ben bé com encarar. Al final, intentem que el nostre sigui un missatge de comunió, no de divisió o d'imposar una opinió. Jo tinc les meves opinions, però no crec que la missa sigui el lloc on exposar-les. Seria aprofitar-me'n i no m’han contractat per ser un tertulià.

Suposo que sap que altres capellans mediàtics no tenen la seva prudència.

— Sí, sí, sí. No vull jutjar-ho perquè tampoc no em pertoca... Però la televisió, i l’abast que et dona, demana no diré neutralitat però sí màxima objectivitat. I centrar-nos en el que estem fent.

Com s'explica l'audiència tan gran que té?

— De primeres, hom pensaria: home, la gent normal, una missa... Sovint es diu que és avorrida, una cosa del passat, no? No té elements de sorpresa, com passa amb la resta de la televisió, que fan coses per aconseguir audiència i resultar entretinguts. Nosaltres no fem res d’això, però potser aquí hi ha la gràcia: que, en el nostre cas, el que oferim sigui el de sempre. El ritual. És com als aniversaris: si algú innova, en algun moment li diran que tregui el pastís i les espelmes.

Li expliquen anècdotes els feligresos que el miren?

— Recordo el testimoni d’una persona que em deia que el seu pare li demanava, sisplau, que abans de la missa a la televisió l’ajudés a arreglar-se. Volia anar ben vestit, vestit de diumenge. I era allà, al seu sofà, però vestit de diumenge. D'altres preparen unes estovalles a la tauleta que tenen davant de la televisió i posen l'espelmeta. Alguns fins i tot posen la foto del seu marit o de la seva dona difunts, perquè havien vist junts la televisió i ara no poden. Són detalls que potser als ulls del món són insignificants, però que mostren que aquest programa de la missa no és un programa qualsevol.

Quin públic té?

— Majoritàriament gran. Però també hi ha una audiència que jo en dic indirecta: la gent que cuida les persones grans, per exemple. Nosaltres fem la missa pensant sobretot en la gent que no hi pot anar i que mirar-la per la pantalla els dona consol, els dona pau.

Més enllà de la gent gran, també la miren alguns presos, per exemple.

— Sí, sí. Tot i que hi ha un servei pastoral als centres penitenciaris, després de la pandèmia vam notar que en aquest àmbit hi havia un punt d’inflexió cap amunt. I a vegades ens envien cartes. Recordo un intern de la presó de Quatre Camins que ens va fer una carta molt bonica, on ens parlava de la Mare de Déu pròpia que tenien al centre. I agraeixen quan els saludes des de la missa.

De fet, llegeixen també felicitacions que els arriben per correu electrònic. És una altra cosa de televisió antiga, de quan se saludava a la ràdio i es feien discos dedicats.

— Això també va venir arran de la pandèmia. A molta gent se li havia mort l’avi i no l’havien pogut enterrar ni fer res, així que van començar a enviar peticions per si li podíem oferir la missa. I també venia gent que ens deia que el seu avi o la seva àvia ens mirava cada diumenge i que els faríem feliços si els felicitàvem. Ho vam valorar, però era delicat. Si no hi posàvem límits, ens passaríem mitja hora llegint noms! Al final hem aplicat el criteri de llegir els difunts, controlant que no siguin gaire, i les felicitacions als qui fan de 90 anys cap amunt. A més, això té sentit a nivell pastoral, oi? Quan nosaltres felicitem una persona gran, aquell dia segur que tenim deu persones més també davant la televisió: nets, nebots... Doncs si la paraula de Déu els arriba, endavant.

L’audiència indirecta, efectivament. És el capellà més vist de Catalunya: no sé si això comporta inevitablement la temptació de la vanitat.

— No em sento el protagonista. Tinc molts defectes, però aquest diria que no el tinc gaire. En el moment en què l’Església disposi que ho ha de fer un altre, doncs encantadíssim, perquè som aquí per servir. No volem ser cap manera nosaltres protagonistes de res. Ara, per a mi és un honor. I és veritat que el format televisiu el que fa és apropar, apropar el qui hi surt. Nosaltres, a les esglésies, fem missa i la persona més a prop és a tres metres, amb sort. Però a mi la gent em veu a casa seva, amb la televisió més a prop i en pantalles de 40 o 50 polzades, que em fan sortir així de gran quan fan un primer pla. Per tant: soc el capellà més proper de Catalunya? No. Però soc el capellà que aparec més a prop. I no és un mèrit meu, sinó de la televisió.

— L'endemà del relleu, trobarà a faltar tenir tanta prèdica? De 80.000 feligresos d’una sola tacada potser passa a 80, amb sort.

— Hi penso, però al final la missa de la televisió és una més, perquè com els altres capellans també faig missa a les parròquies. Hi ha diumenges que he fet missa aquí a les nou del matí, a quarts d’onze la de la televisió, una altra a les dotze a la parròquia i una quarta a la una del migdia.

Amb la mateixa idea tots quatre cops?

— La mateixa idea, però amb diferents aplicacions. Per a mi és més fàcil a la parròquia, perquè tinc més feedback: veus la gent i controles més les reaccions. Saps a qui et dirigeixes i els coneixes. A la televisió, en canvi, sempre intento parlar pensant en aquell que m'escolta per primera vegada i que no és de missa.

El moment culminant de l’eucaristia és prendre el cos i la sang de Crist. Perdoni la ignorància: combregar per televisió convalida igual?

— El valor de la missa és insubstituïble, perquè precisament el sentit que té és la trobada no només amb Déu sinó també amb els germans. I, per tant, això és el que ens convoca a un sopar. I un sopar, de moment, no es pot fer virtual. Aleshores, és cert que hi ha circumstàncies difícils per a moltes persones, sigui per edat o perquè no poden sortir i no tenen ningú que els acompanyi. Encara que no hi hagi la comunió sacramental, sí que hi ha la comunió espiritual. No és el mateix, però ajuda. És com veure un Barça-Madrid al camp o a la tele. Per pantalla el veuràs millor i més còmode, però si et regalen unes entrades... no t’ho penses dues vegades.

Això és un sí o un no?

— Responent a la pregunta directament: per a les persones que no poden anar a la missa, diguem que sí, que d’alguna manera complim amb el precepte dominical. Però està pensat sobretot per a aquestes circumstàncies concretes. En tot cas, la missa com a tal té una funció evangelitzadora independentment de si s'hi ha d'anar o no. El missatge pot arribar i pot fer bé. Ja que parlem de televisió: hi deu haver programes de televisió que són concursos amb els quals aprendrem cultura. O programes de debat. Però jo pregunto: ¿en quin programa escoltaré explícitament que jo hauria de perdonar? ¿O que hauria de sortir una miqueta més de mi mateix i dedicar temps a escoltar o anar a visitar aquell amic que fa temps que no he trucat? De fet, estic convençut que una missa diària en català a la televisió funcionaria, perquè només hi ha la de Trece, en castellà.

Sense posar en dubte les bondats d’aquests preceptes de comportament, des de l’esquerra es qüestiona si un mitjà públic com Televisió Espanyola, en un estat laic, hauria d’incloure una missa catòlica.

— Això s'ha qüestionat, sí. L'estatus de la missa ve precisament pels acords internacionals de la Santa Seu amb l'estat espanyol de l'any 79, en els quals hi ha assumptes com l'exempció famosa de l'IBI o el règim econòmic. Un dels acords dictamina que la televisió pública garanteixi un espai de temps per a la confessió catòlica, així també com ho fan per a altres confessions. Per tant, no és només l'arbitri d'un consell de direcció de la Televisió Espanyola, ni tampoc del govern de torn, sinó que és més estructural. Quan es diu que això es pot canviar... bé, no és tan fàcil. S'hauria de refer un acord entre dos estats.

Ara que parlava de concursos i debats. Mira la televisió, vostè?

— La veritat és que no.

És la primera estrella de la televisió que entrevisto que no mira la televisió!

— Abans una mica sí, però pel meu dia a dia... és que no tinc temps. Soc més de ràdio.

I es mira a vostè, després, per polir alguna cosa?

— No, em fa cosa. Alguna vegada, alguna vegada ho he mirat, però normalment no.

Quan l’endemà al matí es publiquen les audiències, les mira de seguida, com fan tots els altres presentadors?

— Tampoc. Ho hauria de fer, potser! Però és que no ho fem per audiència, tot i que sí que mirem que tècnicament estigui ben fet, encara que no busquem l’excel·lència. Per exemple, com que els cors que tenim venen gratuïtament i la majoria no són professionals, a vegades alguna cosa no sona tan bé com caldria, però, alhora, és una riquesa que tenim i és l’expressió del que som. Si alguna cosa balla, no passa res: jo mateix hi ha dies que m’entrebanco.

Abans parlàvem de la politització. Fa uns anys el seu homòleg a Televisió Espanyola, Juan Antonio Reig Pla, va equiparar l'homosexualitat, l'avortament i la prostitució a la corrupció i va alertar que practicar-los duia a l’infern. El seu missatge és més conciliador, aparentment. ¿Com conviuen aquestes dues ànimes dins l'Església?

— Hi ha temes que són molt complexos i hi ha coses que no es poden reduir a un titular. Són temes importants, temes de vida i que afecten la felicitat. La missa és l’espai que és i sempre penso: vigila, que si el que dius no s’entendrà és millor que no ho diguis.

Diria que el problema en aquest cas, o en algunes homilies del bisbe Cañizares, és que precisament se’ls entén massa.

— No podem renunciar al que és la veritat de l'Evangeli, i és veritat que la veritat de l'Evangeli a vegades provocarà una mica una discussió, però no hem de ser polemistes. Hem de demanar a Déu la gràcia de presentar el missatge de l'Evangeli perquè sigui efectiu, sense renunciar a la veritat. És a dir, que sigui ben rebut, evitant crear ferides, perquè no es tracta de ferir ni ofendre ningú. No crec que tampoc hagi sigut la voluntat de cap capellà fer-ho, però sí que hem de tenir present que aquest mitjà, especialment de la televisió, també és limitat i no sempre permet un àmbit més ampli de reflexió, sobretot dels grans temes. En tot cas, el missatge no és per ferir. Ha de ser una proposta de felicitat.

Malgrat tot, hi ha postures que costen d’entendre.

— Jo no vull convèncer ningú ni em crec posseït de cap veritat, però sí que intento ser fidel a transmetre allò que hem rebut de l’Evangeli. I sí, crec i valoro l’Evangeli, però també em costa com a persona humana perquè no soc perfecte. I se’ns diu estima els altres i jo també he de fer-ho, però no sempre els estimo del tot. O també he de perdonar, però a vegades em pot costar.

Un capellà dubta més o dubta menys que un laic?

— Jo diria que igual que qualsevol persona. Jo no puc dir-li que jo ho comprenc tot, seria fals, perquè Déu és molt més gran que tot. Al final, la primera missió del capellà és escoltar, posar-se en el lloc de l’altre.

Com a presentador d’un programa líder d’audiència, cobra de RTVE?

— Jo presto aquest servei en virtut d’un acord dels bisbes, amb Televisió Espanyola, que és qui em paga un sou per fer-ho. Però qui em proposa, qui em nomena, són els bisbes.

Però és sou de mossèn o d’estrella de la televisió?

— Ni de broma és un sou d’aquests. Jo quan llegeixo quant cobren alguns personatges televisius dic: mare meva, com poden pagar això? No, no, en el meu cas és molt menys del que la gent espera. Però moltíssim menys.

El 2013, quan era vicari de Sant Pere d'Octavià, se li va atribuir un paper en l'expulsió de dues noies lesbianes d'un grup de joves de la parròquia. Aleshores, 13 dels 15 monitors van abandonar el grup en solidaritat. Volia saber si, mirant enrere, és una qüestió que creu que podria haver gestionat diferent.

— Clarament, és una cosa que es podria haver gestionat millor. També és veritat que es va exagerar, en el sentit que no era una expulsió. Però és veritat que es podria haver fet... Bé, parlo per mi: crec que ho podria haver gestionat millor i demano perdó per si allò que es va fer amb la millor voluntat del món per poder treballar amb el grup de joves va ferir algú. I no ho vull dir en condicional, ho dic afirmant-ho: sempre m’ha sabut greu les persones que van sortir ferides d'això. Jo també, eh? No soc de pedra i m'estimo la gent. Va ser un episodi una mica dolorós, per a mi també.