Capítols de mai acabar

BarcelonaLa singularitat de la ficció espanyola es deu, en part, a la durada dels seus episodis. Mentre que la majoria de capítols de les sèries internacionals se situen al voltant dels 45 minuts, els de la ficció espanyola s’acostumen a estendre fins als 70 minuts. Si a la duració de la pròpia sèrie se li afegeixen les pauses publicitàries corresponents, l’emissió es pot arribar a prolongar fins a les dues hores. Per tant, la tònica habitual de les sèries emeses en prime time és que no s’acabin fins passada la mitjanit.

Aquest fenomen respon a una calculada estratègia de programació que persegueix l’objectiu final d’amortitzar l’alt cost econòmic que tenen les sèries. Els episodis llargs permeten fer múltiples pauses publicitàries que, en cas que s’emetin durant el prime time, veuen augmentar el seu valor. Així mateix, com més espai de la graella televisiva ocupa una sèrie, menys programes es necessiten per cobrir aquella franja i, per tant, s’estalvia la despesa d’invertir en altres emissions.

La fórmula és rendible i, per això, tots els canals generalistes espanyols comparteixen la mateixa recepta. Tanmateix, l’extensa duració de la ficció no només afecta la programació de les cadenes sinó que, tal com apunta la guionista Ángela Armero ( Hospital Central, MIR ), representa un pes significatiu en el desenvolupament de les històries: “L’extensa duració de les sèries espanyoles no en malmet la qualitat, però sí que dificulta el manteniment de la tensió en la història. A l’hora d’escriure el guió, les sèries llargues t’obliguen a afegir subtrames que s’allunyen de l’epicentre de la història i això, per a l’espectador que estigui habituat a les sèries americanes, pot resultar inquietant”.

Per la seva banda, el sindicat de guionistes Alma fa temps que lluita per aconseguir una reducció en la durada dels episodis de les sèries: “És una vella reclamació, no només dels guionistes, sinó també dels creadors i dels espectadors. La duració excessiva fa que es pugui treballar menys a fons en cada capítol i també en dificulta la comercialització”, exposa Natxo López, component de la junta directiva d’Alma. Per a López, el mètode més adequat a l’hora de concebre les ficcions consistiria a ajustar el timing a les necessitats de cada sèrie. Malgrat considerar que encara els queda un llarg camí per recórrer, López creu que el sector comença a experimentar els primers canvis com a conseqüència de la pressió que exerceixen plataformes com Netflix, que ofereixen una gran quantitat de sèries, sense pauses publicitàries i a baix cost.

La situació a Catalunya

Els capítols de les ficcions de TV3 acostumen a durar uns 50 minuts de mitjana, un temps que s’acosta al metratge estàndard de les sèries internacionals. Així mateix, els canals privats disposen de molta publicitat perquè acostumen a aplegar una gran quantitat d’espectadors. Aquest fet afavoreix que els capítols siguin més llargs i acabin més tard. En el cas de la televisió pública catalana, en canvi, la publicitat és inferior perquè, per una qüestió de població, el seu públic és més reduït.

Amb tot, el guionista Héctor Lozano (Jet Lag, Merlí ) recorda que moltes de les sèries que es fan a l’Estat estan basades en ficcions internacionals, principalment dels Estats Units. Lozano es mostra sorprès perquè, malgrat aquesta influència, la diferència en la durada dels capítols dels dos països és molt notòria: “Per mi és un error que copiïn idees i s’oblidin del timing. Potser així aconsegueixen un percentatge d’audiència més elevat, però s’obliden que els productes televisius sempre seran més potents com menys temps durin”.

El pes del temps a les comèdies

Per la seva banda, Toni de la Torre, crític de televisió i autor del llibre Series de culto (Minotauro, 2015), creu que el gènere que surt més perjudicat d’aquest debat és la comèdia: “Una bona comèdia ha de funcionar com una maquinària perfecta i és difícil crear situacions còmiques que s’aguantin tanta estona. Si s’actués amb lògica i seguint el que ha funcionat, haurien de fer comèdies amb episodis de 30 minuts”. Aquesta idea xoca amb ficcions com La que se avecina o Aquí no hay quien viva, comèdies amb un gran gruix d’espectadors a tot l’Estat que duren al voltant de 90 i 60 minuts, respectivament.

De la Torre s’allunya de l’optimisme de López i Lozano i considera: “A priori no sembla que hi hagi cap motiu per canviar. L’hàbit està ben consolidat al prime time ”. De fet, així ho corroboren fonts de la productora Boomerang TV ( Mar de plástico, El tiempo entre costuras ) quan afirmen que “les xifres demostren que la ficció espanyola gaudeix de molt bona salut. Les sèries espanyoles sempre ocupen posicions destacades en les emissions més vistes de les cadenes”. El debat està servit i sembla que va per llarg.