L'era de la turbomanipulació
Mirem amb el cadell Crema Mississipi, d’Alan Parker, amb un jovenet Willem Dafoe i un Gene Hackman en el cim de la seva carrera. El film està rodat als 80 i retrata la dècada dels 60 i la violència racista dels qui no volien concedir drets als negres. Però revisitada aquest 2025, acaba sent dolorosament actual: el llenguatge de l’odi que hi apareix, i que en el seu moment podia semblar com el recordatori d’una època ja periclitada, ressona molt fort en tota la (diguem-ne) filosofia MAGA i el supremacisme blanc que Trump mai ha condemnat de manera inequívoca, més aviat al contrari. En una escena es veuen vilatans contestant un reporter mentre els filmen, i els seus arguments són assimilables als de Vox (o Aliança). També és fotut veure com les tècniques de negació de la factualitat, descontextualització o manipulació ja les teníem fa sis dècades i que ara només les hem turboperfeccionat.
Aquests dies llegeixo també la no-ficció de Joan Didion. Quina meravella. Tot i que estic ara amb el llibre que narra la mort de la seva filla Quintana i el gruix del que s’hi diu és d’ordre psicològic (tots aquells senyals que no vam saber detectar i presagiaven un pedregar), hi ha una reflexió que també em sembla vigent i amb la qual he fet la digestió dels canelons de Sant Esteve. L’autora parla de la importància de l’ordre intern de la frase i ho iguala al muntatge del cinema: plans que retraten una veritat objectiva poden acabar suggerint –per juxtaposició– una cosa diferent. L’exemple clàssic: el mateix pla d’un home mirant per la finestra expressarà gana o desig depenent de si després, en l’altre pla, desfila un cambrer amb un suculent pollastre o una noia vestida d’estiu. Bona part de la manipulació periodística actual és així: no són notícies inventades o pures mentides, sinó frases amb girs que amaguen el context necessari o causes i efectes creats artificialment. Ho era a l’època de Crema Mississipi i ho és avui dia.
