El català i les revistes científiques (1933)

Article de Leandre Cervera (Gràcia, Barcelona, 1891-1964) a la revista 'La Medicina Catalana. Portantveu de l’Occitània Mèdica' (15-X-1933), que dirigia. Va presidir la Societat Catalana de Biologia. Era un dels fundadors d’Acció Catalana. Es va exiliar el 1939. El 14 de juliol, en la Nit de la Biologia, es va lliurar un premi amb el seu nom, a la seu de l’IEC, del qual havia estat membre.

Hi ha a casa nostra un tipus de gent que sembla nascuda per a servir de suport a una definició humorista del provincianisme dels pobles dominats que diu així: poble resignadament feliç o provincià és aquell que ha arribat a un grau d’insensibilitat en el qual el sentit comú queda totalment inhibit a benefici dels polítics de la colonització. L’exemple del que s’esdevé amb l’idioma vernacle pot aclarir aquests conceptes. L’idioma autòcton representa, en tots els països lliures del món, l’instrument normal que l’home empra per a l’exposició de les seves idees en la vida de relació amb els seus connacionals. L’idioma autòcton és, doncs, lògicament, en el cas de Catalunya, el mitjà expositiu que el sentit comú proclama exclusiu, natural i directe dels catalans en totes llurs especulacions intel·lectives. D’altra banda, la lògica –no la conveniència– prescriu que la millor manera de fer-se entenedor fora de casa no és pas per als catalans un simple procés de renunciament a l’ús de la llengua pròpia i l’adopció de la imposada per l’Estat dominador (diguem-ne metròpoli) en concepte d’idioma oficial. El sentit comú proclama també que la tècnica millor consisteix, en aquest punt, a utilitzar per a cada cas concret la llengua d’aquell o aquells amb qui volem circumstancialment entendre’ns. Així a Catalunya entenem que escriure en castellà de cara a Catalunya és fer política, millor dit, és barrejar la política en afers que són al marge d’ella. Els autors catalans que desitgin saltar fronteres tenen dos mitjans lògics per a reeixir: 1r. Publicar al final dels treballs en català un resum en les tres o quatre llengües avui dites internacionals (ara són de torn, l’anglès, el francès i l’alemany). Publicar in extenso, en les revistes estrangeres i en la respectiva llengua la traducció dels treballs originals. Si Catalunya fos rica o si comptés amb uns veritables mecenatges, podríem permetre’ns el luxe de publicar edicions d’una mateixa revista en llengües diverses de cara als països de parles estrangeres. La nostra paupèrrima condició de poble irredempt ens prohibeix, però, el fer fatxenderies i, per tant, ens mena a emprar amb naturalitat el nostre idioma nacional en totes les nostres manifestacions culturals. El qui tingui coses originals a dir, pot perfectament fer-ho en català. En medicina, com en les altres activitats científiques, la llengua catalana és tan rica i tan dúctil com qualsevol de les seves germanes llatines o com la més pretensiosa de les saxones i anglo-saxones.