Albert Om i la petita història
Aquest dijous, TV3 estrenava Una altra història, el programa que construeix la memòria del país a partir d’antics objectes que guarda la gent a casa seva. Unes cartes de la guerra, una brúixola marítima, un braser, una càmera de fotografiar... Un plantejament que va d’allò més petit al context polític, social i cultural més global. La idea és bona. S’ajusta a l’esperit d’una televisió pública. Es dibuixa la identitat a partir de la contribució de tothom. L’audiència recorda que tenien un braser com aquell, o que el vestit de núvia s’assemblava al que duia la seva àvia. Es poden establir vincles directes entre el que s’explica a la pantalla i el que passava a casa seva. Es teixeix una història compartida. En molts casos, el pes recau en la narrativa que amaguen els objectes: la desaparició del besavi a la guerra, la feina de llevadora o l’home que s’emociona pensant en com devia patir la seva mare quan la Falange se’l va emportar de campaments. Històries curtes que contribueixen a despertar la curiositat de l’espectador.
Era bonic veure el monestir de Santes Creus a vista de dron. Però la posada en escena és una mica rudimentària. El sistema de recollida d’objectes en tauletes d’oficina té alguna cosa d’administrativa. I la imatge de la gent fent cua esperant a la porta carregant l’objecte és una mica tronada. Subordina el col·laborador a l’espectacle, i els tenen allà palplantats com si anessin a fer una ofrena. Alguns dels que ja havien lliurat el seu objecte tornaven a aparèixer a la cua esperant el torn. L’Albert Om s’aturava de tant en tant per comentar alguns dels records. De la majoria de gent en passava de llarg davant dels seus nassos. I això convertia els participants en un simple decorat per fer de farciment. En aquest context, té un significat simbòlic: la història que no mereix aturar-s’hi. Tota la sensibilitat que es dipositava en alguns dels testimonis se’ls negava davant la càmera a la resta, cosa que els convertia en figurants.
El tractor del 3 d’octubre del 2017 quedava forçat. És indubtable que es tracta d’un fet històric, però és tan recent que la vivència supera l’objecte. El tractor no ens remet als fets. Són els fets els que encara pesen més que el tractor. Trencava la línia del programa.
El fet clau perquè aquest programa funcioni és l’emotivitat de les persones. Commou la seva necessitat de compartir la seva història i això n’incrementa la intensitat. En aquest sentit, Albert Om és l’interlocutor perfecte. Sap fer la pregunta justa per provocar el nus a la gola de la persona que té al davant. Els historiadors Alba Gràcia i Xavier Carmaniu tenen una tendresa especial en el tracte humà. La tripleta de receptors d’objectes tenen la mateixa facilitat per emocionar-se que els voluntaris que fan aportacions. Aquesta altra història, la més petita, la de les persones, és la que cala més profund. Incomprensible, però, el final. No s’entén que per fer el muntatge de resum agafin la sintonia d’un altre programa de TV3, el This is art.
