Crítica TV 20/09/2022

L’apocalipsi de Ricard Ustrell

2 min
Ricard Ustrell, presentant 'Col·lapse'

Dissabte a la nit, el nou programa de Ricard Ustrell va fer honor al seu títol. Col·lapse no va trigar gens a superar el seu màxim de capacitat fins al punt de perdre l'eficàcia. Qui molt abraça, poc estreny. El format va pecar d’imitar o homenatjar un excés de referents televisius d’una manera tan òbvia que en va resultar un collage eclèctic massa forçat. Va arrencar amb una còpia de la sèrie How to with John Wilson i va continuar amb dinàmiques i posades en escena pròpies dels programes de Buenafuente, La Sexta noche, Les mil i una o Àngel Casas. Fins i tot Xavi Canalias semblava anar vestit de Bob Pop i l’esquetx de comedieta apocalíptica recordava el Guaita què fan ara de la Trinca o la ficció de La granja d’en Puyal per encetar un debat. L’arrencada tràgica sobre la fi del món no semblava la més llaminera per passar una nit de dissabte davant la televisió. L’ambició del decorat polivalent és positiva i vistosa tot i la mala il·luminació d’Ustrell quan s’asseia a la taula. Però tot el relat al voltant del refugi i la fi del món és innecessari perquè a mitjà termini encotilla el guió inútilment. Tota la necessitat de construir i explicar una història per justificar un decorat, una atmosfera visual i una línia editorial al final es fa repetitiva, cansa, homogeneïtza les idees i el programa n’acaba prescindint. No cal construir tanta retòrica al voltant del format. El que valen són els fets i l’espectador ja ho entendrà perquè és intel·ligent. 

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Que en el primer programa Ustrell caigués agenollat davant de Jordi González per fer-li una reverència forma part dels escarafalls mediàtics de postureig. ¿Ho farà amb tots els convidats? ¿Només amb els que ell considera que s’ho mereixen? 

Amb Col·lapse, el periodista intenta ressuscitar la desapareguda interacció amb el públic a plató. Tantes referències televisives també van implicar l’ús de recursos televisius passats de moda. Per una banda, les trucades dels espectadors en directe. Una idea radiofònica que a la persona que ho veu des de casa li importa un rave. Ni són experts ni entenem en qualitat de què intervenen i d’opinionitis ja en tenim prou amb les xarxes socials. El reportatge a l’expert en supervivència va servir per enfotre's de l’individu al plató. La càmera sibil·lina ja mostrava la piscina plena de verdet i les rampoines en un garatge atapeït perquè no li atribuíssim cap credibilitat. Hi havia una intencionalitat còmica. Però riure’s de personatges que no saben que te’n vols enriure ja no fa gràcia. L’humor poca-solta del teatret de José Corbacho –que no necessitava el personatge– feia patir.

L’obsessió pel ritme semblava haver portat el Col·lapse a una sobrepreparació contraproduent. En comptes de parar atenció als continguts, el xou desviava l’atenció en el joc de platets xinesos per passar d’una cosa a l’altra. En qualsevol cas, el Col·lapse televisiu té més marge de rectificació que el col·lapse planetari. I en situació d’apocalipsi, és clau saber envoltar-se de les coses bones i prescindir de les dolentes.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats