Crims no posa llum a la foscor
La manera com Crims allargassa les històries és desesperant. Després del triple capítol, vam acabar de la imatge de l’aspersor per regar la gespa fins als nassos. Han calgut tres setmanes perquè el true crime ens expliqués un assassinat que ni la policia ni la justícia van resoldre. En el primer episodi, van destinar quaranta minuts a explicar la violència que va patir el matrimoni Comas a casa seva, amb la viuda explicant amb pèls i senyals l’agonia. Va haver de reviure un assalt ferotge i l’assassinat del seu marit. No és estrany que en l’últim capítol veiéssim com Carles Porta s’hi abraonava per fer-li dos petons com a agraïment per la seva generositat descriptiva. Van esprémer el seu testimoni al màxim. La dona va mostrar tots els racons de casa seva a la televisió, fins i tot on tenia la caixa forta. En el segon episodi van presentar els sospitosos. I en el tercer, van embolicar la troca per acabar sense posar llum a la foscor.
Jordi Comas va ser un home bo i honest. També un empresari modèlic i un dinamitzador del teixit turístic, cultural, social i econòmic de la Costa Brava. Era valorat pels seus treballadors, admirat pels col·legues i respectat per la classe política. El seu llegat i voluntat de servei són indiscutibles. Però Jordi Comas no només va tenir un final tràgic sinó que, anys més tard, la seva mort ha servit com a entreteniment truculent a la televisió pública del seu país. “Aquesta història és un exemple del que han de passar les víctimes en situacions com aquesta”, deia Carles Porta al final de l’últim capítol per forçar una lectura pedagògica del programa. Una conclusió molt fràgil per sostenir una història tan bèstia i convertir el relat de la viuda en espectacle.
La Sexta marca diferències amb el Dalai-lama
La reacció fastigosa del Dalai-lama demanant a un nen que li fes un petó als llavis i li llepés la llengua es va convertir en notícia a tots els informatius. Però només un va marcar les diferències. La Sexta noticias va recordar, amb imatges d’arxiu, les denúncies dels abusos de mestres budistes tibetans sobre els seus alumnes. Van deixar constància del moviment #MeTooGuru i van recollir imatges antigues on un grup de gent demanava a aquest mateix Dalai-lama –al que li agrada que els nens li llepin la llengua– que aturés els abusos en la comunitat. El líder espiritual, amb indiferència, contestava que allò no era nou i que les denúncies existien des de feia dècades. També van mostrar una escena dels anys noranta on un grup de gent li demanava que reclamés als mestres budistes que deixessin de tenir relacions amb els alumnes i ell reia i deia que, en cas de fer-ho, no tenia clar que algú li fes cas. L’escàndol de la llengua sembla només la punta de l’iceberg. El periodisme té el deure d’anar més enllà de la repetició en bucle de la imatge per explicar si hi ha alguna cosa més darrere d’aquesta conducta tan inquietant del Dalai-lama.
