L’hora de l’Anna Guitart

És possible que Tot el temps del món us hagi passat desapercebut ara que ha tornat a la graella del canal 33. No és un programa que la cadena hagi promocionat gaire i és difícil anar a espetegar amb el comandament al 33 un dijous al vespre. En tot cas, és el dia òptim per fer doblet a la cadena amb Quan arribin els marcians i, després, Tot el temps del món, l’espai de literatura de l’Anna Guitart, premi Pere Rodeja per contribuir a la difusió del llibre. Una llàstima que el programa aparegui i desaparegui de la graella amb tanta freqüència sense aconseguir l’estabilitat i la visibilitat que es mereix la cultura a la televisió pública.

Aquest dijous, el quart de la temporada, Guitart conversarà amb Enrique Vila-Matas. Però si us heu perdut les emissions anteriors, val la pena que les recupereu. La primera setmana, Guitart va mantenir una conversa entretinguda i enriquidora amb dues traductores de referència al nostre país, Dolors Udina i Carlota Gurt. Han coincidit en la traducció dels diaris de Virginia Woolf i, per tant, el diàleg va girar al voltant de l’escriptora. Si normalment estem acostumats a endinsar-nos en una obra a través del seu autor, aquesta vegada, aprofundíem en l’autora a través de dues especialistes per entendre els vincles entre la seva obra i la seva vida. Woolf es fa present mitjançant dues dones que, a partir de la seva obra, han acabat posant-se en la seva pell, descobrint les connexions entre el vessant personal i el corpus literari. No es tractava només d’escoltar les seves conclusions o percepcions sobre Woolf. Segurament, el que t’atrapava com a espectador era observar com la literatura s’havia filtrat no només en els mecanismes del seu plaer per la lectura sinó en les dinàmiques professionals com a traductores. L’audiència s’acostava a Woolf a través de dues persones que havien fet gairebé un psicoanàlisi de l’escriptora britànica, amb una investigació meticulosa, gairebé paraula per paraula, dels seus diaris, i elles mateixes explicaven com se sorprenien en ocasions del que hi descobrien.

En el segon programa Guitart va entrevistar Eduard Márquez per parlar de la seva novel·la 1969, que s’endinsa en el període de la Transició a Barcelona. I en el tercer va conversar amb Imma Monsó sobre La mestra i la Bèstia. Com sempre, converses interessants fetes des de la tranquil·litat que promet el títol del programa, sense pressa, on la periodista intenta que, a través de les seves preguntes, l’espectador descobreixi quin és el pòsit que origina el llibre.

I és que, de moment, tots tres programes han tingut en comú –des de perspectives i exemples molt diferents– quin és el camí que porta de la realitat a la ficció, o de la veritat a la literatura. No es tracta de disseccionar arguments, protagonistes i trames evitant els famosos i tan temuts espòilers. Es tracta de veure com vida i literatura s’articulen, es connecten, dialoguen i s’inspiren. No hi ha cap altre programa que, després de veure’l sencer, convidi a apagar la televisió per agafar un llibre i posar-se a llegir.