No apte per a claustrofòbics
La nit televisiva de dimarts a TV3 va ser colpidora. Els dos documentals del Sense ficció eren molt impactants. El primer no era apte per a claustrofòbics. Per sort, a Atrapat. Tres dies al fons de l’Atlàntic (Trapped. In 102 feet of water), els propis protagonistes t’expliquen la seva història i, per tant, es deduïa de seguida que tot havia acabat bé. Però així i tot, hi havia moments que es feia molt difícil aguantar el relat d’un rescat inesperat i increïble. El documental explica el cas d’un equip de submarinistes que mentre treballaven en una plataforma marina al mig de l'oceà Atlàntic van ser reclamats d’urgència per recuperar els cossos de tretze mariners morts en el naufragi d’un vaixell de pesca. El que no s’imaginaven és que un d’ells havia sobreviscut atrapat a l’interior de la nau, al fons del mar. Les imatges del procés de rescat són reals, perquè els submarinistes van gravar tota la intervenció dins del vaixell. També es fan servir els enregistraments de les comunicacions que l’equip de professionals mantenien entre ells per coordinar-se. El guió reconstrueix l’epopeia en paral·lel des dels dos punts de vista: el del nàufrag i el dels submarinistes. Només els que puguin aguantar unes imatges tan angoixants aconseguiran la recompensa d’un desenllaç molt més bonic i reconfortant que la pura supervivència.
El segon documental se centrava en la investigació d’una de les fotografies més icòniques del bombardeig atòmic sobre Nagasaki. És possible que el retrat l’hàgiu vist en alguna ocasió. És de l’agost del 1945. Un nen de vuit o nou anys es manté ferm i amb la mirada perduda davant d’un crematori. Va descalç, amb la roba estripada i porta lligat a l’esquena el cadàver d’un nadó d’un o dos anys. No sabem la identitat dels nens, tampoc el lloc ni la data exacta de la fotografia, ni tan sols quina història amaga l’escena. L’única dada que en tenim és l’autor de la foto, Joe O’Donell, un fotògraf de l’exèrcit nord-americà que va morir el 2007. Per tant, la història de Buscant el nen de Nagasaki (Searching for the standing boy of Nagasaki) és el procés de recerca per trobar el protagonista de la foto o, si més no, saber què en va ser d’ell. La investigació, però, serveix per explicar la devastació provocada per la bomba atòmica i conèixer el testimoni de molts altres nens que van sobreviure. Persones que ara, vuitanta anys després, expliquen vivències molt semblants a la que devia patir la criatura amb el nadó mort a l’esquena. El guió es refugia en la poètica per intentar fer més digerible una història profundament traumàtica. Mentrestant, documentalistes, arxivers, historiadors, dissenyadors, metges i enginyers observen la fotografia des de diferents punts de vista per descobrir-hi pistes i dades per identificar el nen.
Els dos documentals provoquen en l’espectador una certa ansietat per descobrir el final de la història. Segurament per la inquietud que provoca veure com l’atzar determina les nostres vides.
