Els cinquanta de Fukushima

Els cinquanta de Fukusima, referint-se als treballadors que es van mantenir dins la central nuclear després del tsunami del març del 2011, en realitat eren seixanta-nou treballadors. El número rodó proporcionava un titular més atractiu. Quinze anys després d’aquella gran catàstrofe que va provocar més de vint mil morts, un documental homenatja aquell equip. Ells van actuar convençuts que arriscar la seva pròpia vida era un deute que tenien amb els ciutadans. Però la decepció per les negligències de Tepco va fer que la societat japonesa no els percebés com a herois.

Fukushima: A nuclear nightmare (Movistar+) és un documental que relata tot el que va passar a la central nuclear després del tsunami. Hi intervenen els enginyers que van afrontar l’emergència, els especialistes que van assessorar-los, els bombers que van participar en el refredament dels reactors, els assistents de les autoritats polítiques i analistes d’aquell desastre. No és una història gaire diferent de les que ja hem vist en altres documentals sobre catàstrofes nuclears. De fet, el director, James Jones, ja va dirigir el magnífic documental Chernobyl: The lost tapes. El coneixement de casos similars fa que l’espectador s’anticipi als esdeveniments. Gairebé estàs esperant que arribi el moment en què els protagonistes que estaven gestionant la catàstrofe assumeixin l’arribada del pitjor. A Fukushima: A nuclear nightmare no triga a arribar, aquest instant, i és impactant la manera com es va decidir qui formaria part de l’escamot de sacrifici. El trauma social i cultural existent al Japó amb tot el que es vincula amb l’energia atòmica va emergint en el relat.

En el documental s’alternen les entrevistes amb imatges d’arxiu del terratrèmol, del tsunami i de les seves conseqüències sobre la central nuclear. També s’hi inclouen recreacions per explicar les dificultats de comunicació que es van afrontar des de la sala de control. Per descomptat, no hi falten les imatges gravades pels mateixos enginyers i operaris que filmaven el seu periple pels budells del gran edifici nuclear, per les entranyes dels reactors, intentant trobar una solució que minimitzés la tragèdia. Són sempre les seqüències més angoixants. El relat evita donar detalls de la repercussió sobre la salut d’aquells seixanta-nou treballadors que van resistir fins al darrer moment. En queden les fotografies de grup, que es van fer per deixar constància de la seva resistència. El guió se centra en tot el procés d’emergència i deixa per al final la mala praxi i les irresponsabilitats de Tepco. Les instal·lacions de Fukushima no estaven preparades per a l’impacte d’un tsunami: “No es van preparar perquè reconèixer el risc d’un tsunami anava en contra de l’ortodòxia, del mite de la seguretat”. A les conclusions es qüestiona si l’energia nuclear ha d’estar en mans d’empreses privades que prioritzen el benefici. “Més que un error humà, podem dir que va ser el comportament humà el que hi va influir”, conclou un dels testimonis. Un documental que, més enllà de Fukushima, obliga a preguntar-se qui administra el bé comú i fins a quin punt el nostre benestar queda en mans de poders que sovint ni coneixem.