Jordi González: «‘Col·lapse’ és el meu epíleg, no faré cap altre programa»

BarcelonaDesprés de pilotar programes televisius durant vora quaranta anys, Jordi González està fent la seva volta d'honor particular a TV3, amb un programa que ha pogut fer a mida seva. Col·lapse està fent bones audiències i el presentador reivindica en aquesta conversa la seva veterania, parla d'un sotrac de salut que el va mantenir setmanes en coma i repassa la seva trajectòria al capdavant de mil i un formats.

“Ara seré menys González i més Jordi”. Són paraules teves després de superar una malaltia greu. Ho estàs complint?

— Jo crec que sí, perquè estic a la meva essència, que és TV3, i que és un programa dirigit i presentat per mi, sense gaire guió, no els condicionants d’un format tancat. Dic el que penso en la llengua que penso.

Has fet molts programes...

— 74!

Creus que el d’ara seria el que més et representa, doncs?

— Segurament, sí. Faig el programa que vull fer, amb la gent amb qui vull fer-lo, i amb la maduresa que m’ha donat portar quaranta anys a la televisió. Anava a dir seguretat, però no, perquè la inseguretat és la mateixa que el primer dia. Ara, pensant-hi més, potser diria que el programa que més em representa és Les 1.000 i una, que es va fer fa 25 anys aquí, a TV3. Va ser el primer late night a Catalunya i allà vaig descobrir que la tele era un invent fantàstic, on podies fer coses amb imaginació i arriscar.

El programa reivindicava “les criatures de la nit”. Volies donar visibilitat a un tipus de personatge que fins aleshores no havia tingut espai a la televisió?

— Sí, sí, esclar. Les criatures de la nit eren qualsevol ser orgànic que no dormia. I aquí entren des dels que treballeu als diaris, que en aquella època estàveu fins a les 4 de la matinada a la redacció, fins a la gent que es pinta per actuar en un cabaret. En la gent que no dorm hi cap la diversitat més absoluta.

I tu dorms o no?

— Jo no dormo gaire bé, perquè he treballat sempre de nit. Vaig a dormir tard i he estat nou anys vivint entre Madrid i Miami, anant i tornant-hi dues vegades cada mes, la qual cosa condiciona molt el ritme de la son. No dormo gaire bé, però em sento bé. Ja vaig estar malalt i em van tenir dormint molts dies, moltes setmanes, així que he dormit de sobres.

Et trobes del tot recuperat?

— Sí, i tant.

T'ha quedat algun impacte psicològic per haver estat a prop de la mort?

— El trauma és el que més por em feia, però vaig seguir les instruccions del meu psicòleg, que em va dir: “Quan sigui possible, puja a un avió i ves-te'n allà on et va passar tot això”, que és a Colòmbia. I ho vaig fer, aquest estiu. Aquells carrers que no podia pujar, perquè estava malalt i amb una respiració dificultosa, els vaig poder pujar. No cantant, però els pujava. I no m’han quedat malsons.

És cert que anaves per filòsof?

— Bé, he estudiat la carrera de filosofia. Vaig començar fent ciències de la informació i la meva mare, que era molt intel·ligent, veia que jo m'avorria una mica en aquella carrera. Perquè, esclar, els fills de les seves amigues, abans dels exàmens, es consagraven a l'estudi i ella s’adonava que jo no. “Però en aquesta carrera que fas tu, no s'estudia?”, em va preguntar, i li vaig dir que no gaire. Em va preguntar aleshores si m’ho passava bé i li vaig dir que m’agradaria estudiar més. I així vaig fer també l’altra carrera. Tot i així, als 17 anys, vaig començar a treballar a Ràdio Popular.

Com es passa de la filosofia, que el tòpic associa amb la introspecció, a l’entreteniment, que és tot el contrari?

— Bé, és que la mateixa persona que llegeix al matí el diari ARA, a la tarda escolta La ventana de la SER i al vespre mira una comèdia a una plataforma, o un reality a la tele. No som un únic espectador, ni un únic comunicador: som diversos en un.

Si jo través un eix entre introvertit o extrovertit et situaries en un punt o diries que depèn del moment?

— Jo soc introvertit, soc tímid. Em costa molt trencar el gel... però no davant d'una càmera. Soc més autèntic davant la càmera. A la vida real em costa molt. No he anat a lligar mai, em fa vergonya, tinc inseguretats... En canvi, davant de la càmera, no. Home, al nivell més íntim d’amics i família no, però entre la gent que em coneix i la que em mira per la tele, sap més de mi la gent que em mira per la tele.

Has sigut molt gelós de la teva vida privada.

— Sí, però això és fàcil. Bé, no, no és fàcil. Tot el contrari, és difícil. Perquè tens temptacions molt sovint de mercadejar amb la teva vida privada. O amb la teva vida personal, que no és el mateix. Ara, quan tu ets capaç de dir-li que no a una revista que t’ofereix una pasta per fer-te una fotografia al costat d’un arbre de Nadal i perquè diguis que allò és casa teva, i només has d’anar-hi i deixar-te fer la foto... doncs costa renunciar a aquells 15.000 euros. Però dir que no a coses així és el que t’aporta després la certesa que ja no t’empiparan més.

T'has sentit mai incòmode en algun dels programes que has presentat?

— Sí. Hi ha un programa que vaig fer l'any 2006 que era de testimonis. És allò d’exposar impúdicament sentiments, frustracions i desgràcies alienes. I el bon presentador de testimonis, que jo no ho seré mai, és aquell que fa que la persona que ve a explicar una història plori. Però a mi em provoca molt de rubor que la gent plori a la tele així que si ho feien jo els acompanyava i reprimia: “no plori”. I, esclar, per l’auricular em deien: “Com que no?! Que plori, que plori!”. En fi, em sentia incòmode i vaig aconseguir deixar-ho després de sis mesos.

Has estat molts anys a Telecinco. Què és el millor i el pitjor d’aquell transatlàntic?

— Vint-i-dos anys, van ser. El millor de Telecinco és l'agilitat. Poden decidir avui dijous que faran un programa i dilluns el tenen en marxa. I el pitjor de Telecinco és que hi ha pocs platós per a tanta producció i es nota que estàs fent un programa en el plató que han fet servir el dia abans per a una altra cosa.

Presentant La Noria vas viure un boicot d’anunciants. Protestaven per l’entrevista a la mare de l’encobridor de l’assassinat de Marta del Castillo. Has fet autocrítica d’aquell moment?

— Jo sempre defenso el que presento, sigui o no responsable d'això. En aquest cas, no t'enganyaré, es tractava d’un programa dirigit per una productora en la qual jo no tenia ni participació ni decisió en els continguts. El boicot es va produir perquè es va saber que es va pagar aquella entrevista. Aquell va ser el greu error. És molt lleig pagar la mare d'un encobridor. Però si jo arribo i em trobo asseguda a la cadira la mare d'un encobridor i li he de fer una entrevista... jo faré la meva feina el millor que pugui, no? I la vaig fer bé.

Però les xarxes van cremar, que sol dir el tòpic.

— En aquell moment estaven començant a funcionar les xarxes socials i la gent hi entrava sense manual d'instruccions. Però sí, va créixer una campanya propiciada... A veure, no en tinc proves, però penso que propiciada per la competència de Mediaset. I va arribar a un extrem absolutament insòlit, en què es va bloquejar la publicitat i totes les marques es van retirar. Això va fer que el conseller delegat, Paolo Vasile, digués que, pels seus collons, no es retiraria el programa. Vam estar un any i mig sense anunciants fins que, un dia de novembre, El Corte Inglés va posar el primer anunci. I aleshores, només a partir d'aquell moment, es va decidir canviar el programa per un altre, que es va dir El gran debate, que vaig fer durant 3 anys.

Aquests dies tenim Luis Rubiales de gira, presentant llibre. Tu l’entrevistaries?

— Sí, sí.

Encara que estigui condemnat per agressió sexual.

— Jo l’entrevisto, encara que sigui una persona que personalment detesti. Els meus límits són fer debats sobre coses que, per a mi, no s'han de debatre. Mira que he fet debats a la vida, però no n’he fet mai un sobre la pena de mort, perquè no vull donar la paraula mai a ningú que la defensi. No he fet mai un debat sobre la democràcia: això no es debat. No em dona la gana que ningú tingui raons per negar-la.

La setmana passada a les xarxes es va criticar el programa per posar Jordi Pujol i el rei emèrit en un mateix sac, en un programa sobre corrupció. Defenses aquesta decisió, també?

— Sí, la decisió va ser meva, però no és exactament així. El nexe d’aquestes dues vides és l’any 2014, que uneix tots dos personatges: l’un ha d'abdicar com a rei i a l'altre li retiren el títol d'honorable. I, des de llavors, tots dos intenten netejar el seu llegat, com és natural. El Pujol ho ha fet d'una manera molt més discreta, i l’altre ha fet un llibre que no té ni caps ni peus, on insulta tothom, i ell considera que només ha comès algun error. Però el tema interessava i ho demostra que vam fer rècord d’audiència.

Creus que aquestes crítiques a les xarxes són espontànies o hi ha gent que li té ganes a Col·lapse?

— Hi ha de tot. Mirar la tele i alhora estar a la xarxa a mi em resulta com farragós, però hi ha gent que ho gaudeix així. Hi ha gent que es mira un programa de tres hores per trobar una frase amb la qual posar-los a parir. És el fenomen hater.

I el notes més a Catalunya o a Espanya?

— És que no el noto perquè vaig sortir de les xarxes fa tres o quatre anys. A veure, sempre hi haurà partits o postures polítiques contra TV3, mani qui mani. Si mana un, l'altre fotrà soroll. I quan mani l'altre, serà l'un el que el farà. Però això passa a la televisió pública des que jo soc petit, i ja porto quaranta anys a la tele.

Hi ha qui va criticar el teu fitxatge perquè ho veia com a símptoma de la castellanització de TV3.

— Bé, en seu parlamentària se li va preguntar al director de TV3 pel meu fitxatge i es va destacar que jo no era el que es considera precisament un sobiranista. I això no ho puc contestar perquè jo no he dit mai el que voto, ni el que reso, ni el que guanyo, ni amb qui vaig al llit. Però no sé com una persona que representa molts ciutadans pel seu càrrec de diputat pot associar un cognom que acaba amb Z amb l’espanyolització de TV3. Però potser Catalunya està molt per sobre d'això. Al capdavall, Catalunya ha tingut un president andalús, collons.

Una de les teves últimes experiències ha estat molt fugaç, a TVE. Es deia La plaza de La1 i no va durar ni dues setmanes.

— Set programes, vam fer, imagina. És quan va arribar una nova direcció a la televisió espanyola i tenia molta pressa perquè tot funcionés. Estrenava programes i se'ls carregava sense cap pietat, sense mirament. De fet, no fa gaire van estrenar un programa el dissabte a la nit, el de l’Eva Soriano, i n'han fet dos, només dos. Jo també pensava que la televisió pública havia de tenir una mica més de paciència, però quan s'aplica a la pública maneres i esquemes de la televisió privada, entens que, si no rendeixes, et fan fora. I no passa res: un programa és només un programa. No és un dit, no és un familiar, no és un amic. L'única cosa que saps segur quan comences un programa és que un dia s'acabarà.

Quan algú et fitxa per a un programa, què creus que està buscant?

— No ho sé... Potser l'eficàcia de molts anys. Hi haurà qui hi veu talent i hi haurà qui sap que, encara que caiguin tots els convidats, jo te’l faré, el programa, ni que sigui entrevistant el públic, o els càmeres. Ja m'inventaré com, però el farem. Crec que és això: la garantia que no tiraré la tovallola ni marxaré del plató.

Quantes vegades més paga la privada espanyola que la pública catalana?

— Ara ja no paguen el mateix. Jo vaig entrar a Telecinco l’any 1998 i em pagaven una barbaritat. Els col·laboradors, quan anaven a un programa com La Noria, cobraven 1.500 euros. Ara estan pagant 300, 200. Jo vaig entrar a Telecinco en una era daurada, quan van fitxar també Ana Rosa, Jesús Vázquez, Piqueras i a mi. Vasile ens deia que érem l’aristocràcia de la tele. Després dels 2000 els sous es van anar moderant.

Podries revelar quin ha estat el teu millor sou?

— L'any 1999 cobrava 20 milions de pessetes.

Són 120.000 euros. Per temporada?

— Per programa, per programa.

Després de quaranta anys a la televisió, tindràs un bon coixí.

— Oh, he de dir que jo he pagat tot el que tocava a Hisenda, eh? Perquè penso que és millor pagar impostos que no sancions. No he pagat mai cap multa. Però tampoc no creguis que em queda gaire! Que jo el 2002 ja no cobrava això. I quan va arribar la crisi, aleshores ens van retallar a tots un 50%.

Tens 64 anys. O sigui, 65 menys un. Et planteges la jubilació?

— Sí, jo m'havia de jubilar ja fa temps. I després de la malaltia que vaig passar al començament d'aquest any, ja vaig comunicar a la gent que m'envolta que deixava de treballar. Tinc quartos, no tinc fills, doncs endavant. Però aleshores va arribar la proposta de TV3 i, hòstia, és un programa amb reputació, amb audiència, que ha demostrat solvència, i és a Catalunya i en català. I no només presento sinó que en soc el director. Vaig pensar: agafa-ho perquè és una manera satisfactòria d'acabar una carrera.

És el teu epíleg?

— Sí, i tant, segur. Això ho podem escriure davant del notari. Col·lapse és el meu epíleg. Pot durar tres mesos o tres anys, però no faré cap altre programa.

I l’endemà?

— L'endemà aniré al Japó, que encara no hi he anat.

I l'endemà passat?

— Vull aprendre anglès i aprendre a cuinar. Són les tres coses que em vaig proposar quan tenia 40 anys i que encara no he pogut fer.

Tu que has conegut tothom de l’ofici, ¿quin és el millor consell i el pitjor que t’han donat?

— El millor me'l va donar el Jesús Hermida. Em va dir: la càmera no retrata, la càmera radiografia. I l’autor del pitjor consell no el diré, però algú em va dir: “No hagas 'Gran Hermano', que no te saldrá bien...”. I el vaig fer setze anys.

Li truques mai per recordar-li el mal vaticini?

— No, soc zero rancuniós. Fins i tot estic donant una entrevista a un diari que de tant en tant m'insulta!

No t’insulta, et critica.

— Bé... i m’insulta, que hi ha faltes de respecte. Quan llegeixes que fas preguntes pàrvules... home, penso que és una ofensa. Però tant se val.

Com portes les crítiques?

— Només m’importen les crítiques que em fan tres persones, que són en les que jo confio i estimo.

Els hi podem posar nom?

— La meva amiga Eva, la dona del meu amic Jaime... i bé, les que em feia la persona més intel·ligent que hi ha hagut en aquesta indústria, que es deia Joan Ramon Mainat. Era molt amic meu, però em feia crítiques duríssimes que, alhora, eren per imprimir i emmarcar. Ara, les que em puguin fer des d’una publicació... ja no m’afecten. Quan era petit, sí, però ja no. Ni en positiu ni en negatiu. A mi m'afecta més l'audiència. T'ho dic de debò. Si fem una bona dada: això m’importa. Perquè jo somatitzo l’audiència. Si fem una mala dada, estic com els culers que no sopen quan perd el Barça.

Tot per l'audiència, aleshores?

— No, però m'afecta molt. És que jo crec que si fas un programa amb molta audiència, estàs fent el millor programa.

La tele ens ha de fer millors persones?

— A mi em va fer millor persona.

Jo em referia a l'espectador.

— No, la tele ha de fer dues coses fonamentals, que són informar i entretenir. Però hi ha moltes maneres d'entretenir i cadascú tria la que li convé més. A mi no m’entreté el cinema de catàstrofes, o el cinema gore, però s'ha de fer, perquè hi ha gent a qui l'entreté. Ha de quedar clar d’una vegada que la tele no té la missió d’educar. S’educa a casa i a les escoles. Malament aniríem si ens ha d’educar un electrodomèstic!