Connexions que et deixen atònit

Dimecres al vespre, a La revuelta, David Broncano anunciava una connexió en directe amb l’Afganistan per entrevistar un dels millors metges del món. A l’altra banda de la pantalla, des d’un carrer de Kabul, hi va aparèixer el doctor Diego González Rivas per explicar el seu projecte personal: l’endemà inaugurava el primer hospital de cirurgia mínimament invasiva de l’Afganistan i ensenyaria a cirurgians del país a operar amb la seva maquinària. La connexió era bastant deficient, a través d’una videotrucada del mòbil. El metge expressava la seva alegria per ser en aquell país i ensenyava els tres guardaespatlles que el protegien en tot moment: tres homes amb vestimenta paramilitar i armats amb kalàixnikovs que feien cara de pocs amics. “Very safe!”, deia el metge. Va presentar un altre cirurgià, que va saludar l’audiència: “We are really happy!”, va exclamar. Tot seguit van entrar en un restaurant i van pujar en un ascensor fins a una sala on hi havia més homes. Pel mig, unes quantes pancartes publicitaven aquest nou centre. El metge va presentar Broncano als seus col·legues: “He is my patient!”, els deia. En un programa anterior, fa mesos, vam saber que aquest metge havia operat el presentador. El doctor González Rivas explicava que l’endemà s’entrevistaria amb el ministre de Sanitat del règim talibà i expressava la seva il·lusió de poder operar la gent del país amb una tècnica a la qual no tenien accés fins ara. Després de més de quaranta anys de guerra, deia, hi havia molta necessitat d’atenció mèdica i quirúrgica. Enmig de l’eufòria va presentar un empresari que col·laborava en el projecte i, amb humor, va comentar que aquell home havia estat empresonat dues vegades quan era jove i que havia cremat una biblioteca sencera. Tot era molt caòtic.

Tenint en compte que es tracta d’una televisió pública, potser hauria sigut important que tot plegat s’expliqués millor o que es proporcionés un context més acurat a l’audiència. No va quedar clar si el que promocionaven era un projecte solidari o privat, ni quins criteris o garanties hi havia d’atenció pública. Però sota un règim talibà hauria calgut aclarir-ho. En tota la connexió vam veure un bon grapat d’homes, però, com era d’esperar, ni una sola dona. Ja sabem en quina situació es viu a l’Afganistan. S’hauria pogut explicar si les dones tindran accés a aquest hospital o si podran ser tractades amb aquesta tècnica revolucionària. El que resulta esperpèntic és que aquestes situacions es venguin com a símptomes d’obertura o de canvi i se’n parli amb tanta lleugeresa. Des de la tornada al poder dels talibans les dones han estat excloses de l’educació i de les universitats. No poden ser ateses com a pacients si no van acompanyades d’un home. No tothom està tan safe ni tan happy amb el sistema sanitari a l’Afganistan. A la televisió és molt delicat vendre l’atenció mèdica com una heroïcitat individual, perquè deforma la realitat sanitària del país.