Les cròniques sirianes de Joan Roura

Dia dotze de la caiguda dels Al-Assad i en els Telenotícies continuem veient les esplèndides cròniques que envia el periodista Joan Roura des de Damasc. Dijous feia un retrat de la quotidianitat, d’una mena de retorn a la tranquil·litat després del sotrac del canvi de règim. “Periodistes sense protagonistes” apunta al principi. Però no és ben bé veritat, perquè sap aprofitar aquesta aparent normalitat per entrar a les cafeteries, parlar amb la gent que hi passa l’estona i preguntar-los sobre les expectatives d’aquest any realment nou que tot just estrenaran. I aprofita la calma aparent per fer un retrat poètic d’un impàs d’espera.

Roura, com tants altres bons periodistes de la secció d’internacional de TV3, sap immiscir-se en racons, cases, rebotigues... i explicar l’actualitat a partir dels detalls de la vida de la gent. És habitual que, quan algun dels seus entrevistats parla a la càmera, hi ha algú més al fons que també escolta i s’ho mira de lluny. És com si allò que fa verbalitzar a les persones quan els pregunta, no només interessa als espectadors sinó que també capta l’atenció de la gent del voltant. Són cròniques per la televisió, però també semblen píndoles de reflexió pels que són allà, a primera línia dels fets.

Joan Roura ha trobat en el testimoni d’un bodeguer l’exemple perfecte per subratllar la incògnita sobre el nou govern i el grau de tolerància de l’islamisme que vindrà. L’alcohol que ven en el seu negoci serà un baròmetre per comprovar-ho: “El diable està en els detalls” subratlla l’enviat especial. El periodista ens ha alertat de la precipitada fugida dels alauites des de la mateixa frontera i ens ha permès observar el retorn a Síria de persones com la periodista Lina Alfahez, establerta a Catalunya els darrers nou anys. Roura ho aprofita per fer una reflexió sobre la situació de les dones: “Damasc ha canviat de mans d’uns homes a uns altres, però mentre tots ells no comptin amb l’altra meitat de la població, la que ha patit més, les dones, Síria no es podrà considerar mínimament alliberada”. I s’ha immiscit en tallers de perruqueria, costura i cuina que fomenten l’autonomia personal i la trobada de noves oportunitats a algunes dones. Aquests dies, Roura ha descrit el règim caigut com una autocràcia, una cleptocràcia, un narcorègim. I ens ho ha anat exemplificant. Ens ha mostrat llocs inaudits, com l’anomenat “escorxador humà d’Al-Assad”, la presó de Sednaya, penetrant a les masmorres i conversant amb alguns dels supervivents que hi estaven tancats. Ens ha explicat la precarietat econòmica des de dins d’un forn de pa, posant d’exemple el preu de la farina i les cues a la porta. La crònica des de la fàbrica de Captagon, la droga que s’ha convertit en el primer producte d’exportació de la Síria de Bashar al-Assad, era com si ens transportés a un thriller de ficció, igual que el reportatge sobre el centre de suposada desintoxicació dels addictes. 

Només cal veure les cròniques de Roura per constatar que no només el diable està en els detalls. També el bon periodisme.