Deixa-la, Pedrojota, deixa-la!

“Deixa-la, Pedrojota, deixa-la! / No veus que no et convé? / Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent”. T’ho diuen els Manel, Ramírez: deixa ja la teoria de la conspiració. És legítim voler aclarir fins a l’últim interrogant i contradicció de l’11-M, que n’hi ha, però no utilitzar aquest presumpte afany com a palanca per invalidar tota la investigació oficial. I encara menys quan s’intueix que tot plegat és un llastimós intent d’apuntalar la corcada reputació del teu company de pàdel José María Aznar, que amenaça ruïna. “El propòsit [de l’atemptat] va ser polític i també el resultat”, escrius aquest 11-M a El Español, vint anys després de la matança. I com que ja se sap que Catalunya ha de ser el pebre de totes les teves salses, afegeixes: “Fins i tot l’amnistia d’avui clava les arrels en aquell immens forat negre que, a la pràctica, va engolir la Transició”. Encara ens diràs que has trobat Titadyn a Waterloo.

Tot plegat sembla una fugida endavant macbethiana –endinsat en la sang, ja m’és indiferent tirar endavant o recular– per no haver de retre comptes amb les pràctiques més discutibles d’El Mundo de l’època, on les grans investigacions convivien amb l’explotació malsana de dèries personals que enterbolien la feina d’una gran redacció. Com quan l’exminer José Emilio Suárez Trashorras, acusat de facilitar l’explosiu de l’11-M, es desfogava a la presó en una conversa amb els seus pares que va ser gravada: “Mentre el diari El Mundo pagui, si jo estic fora, els explico la Guerra Civil Espanyola [...] Són uns mercenaris. Et paguen perquè expliquis boles”. És molt hipòcrita atacar alguns testimonis dient que el seu relat només obeeix a la voluntat de ser reconeguts com a víctimes si alguns acusats expliquen això altre. Per tot plegat, deixa-la, Pedrojota, deixa-la!