Mònica Planas: “Molts dels que m’han escridassat o amenaçat no s'hi haurien atrevit amb un home”

BarcelonaMònica Planas (Barcelona, 1975) és la primera convidada de la sèrie d’entrevistes 2 x CENT que estrenem a l’ARA. Una conversa, dues persones que parlen i, de públic, cent lectors i subscriptors del diari. L’escenari serà sempre el mateix: la sala d’assaig de l’Orfeó Català, al Palau de la Música Catalana. Planas és periodista, ha treballat a El matí de Catalunya Ràdio, a l’Aquest any, 100 de TV3, al Problemes domèstics i va subdirigir El món a RAC1, amb Xavier Bosch. El 2007 va començar a escriure crítica televisiva a Mundo Deportivo i des del 2010 els seus articles, pensats, precisos i esmolats, són cada dia una de les peces més llegides i comentades de l’ARA.

Acabes de fer 50 anys, vas començar la crítica televisiva amb 32. Qui ha canviat més en aquests 18 anys, Mònica Planas o la televisió?

— Ostres, crec que hem evolucionat totes dues simultàniament. Espero no haver canviat com la televisió, no haver-me deteriorat.

Creus que en aquests 18 anys s’ha deteriorat?

— En alguns aspectes, sí. Continua sent un lloc per trobar-hi coses interessants, una finestra que val la pena mirar si pots ser selectiu i escollir el que t’interessa. Però sobretot l’entreteniment crec que s’ha deteriorat molt, sí.

Explica’m coses de la Mònica Planas d’abans de fer crítica televisiva. De quina família vens? Els teus pares tenen alguna cosa a veure amb el periodisme?

— No, en absolut. La meva mare és psicòloga infantil. Va treballar sempre en una escola pública de l’Hospitalet. I el meu pare era farmacèutic i farmacòleg. Tenia una farmàcia a Molins de Rei i, sobretot, es va dedicar a la investigació científica. Durant molts anys va treballar investigant en laboratoris farmacèutics.

Una barreja de ciència i lletres. I a tu d’on et ve el periodisme?

— M’agradaven les ciències, m’agradaven molt els idiomes, la literatura. Jo crec que m’interessaven tantes coses que el periodisme va ser l’espai on sabia que podria trobar moltes coses diferents.

En una entrevista a Comunicació 21 vas dir a Quim Miró que havies decidit fer crítica televisiva no nedant i guardant la roba, sinó fins a les últimes conseqüències. Quines són les conseqüències que té?

— Segurament que pensin que ets molt antipàtica, i que hi hagi persones que potser no et volen saludar o que s’enfaden. Passa poc. És a dir, si ho comparem amb els articles que escric cada dia, les reaccions agres o aspres són un percentatge molt baix.

Hi ha feines en què guanyes amics.

— Sí, però la crítica no està entre aquestes. És més, quan tu fas crítica per fer amics, la resta de persones que et llegeixen ho detecten tan fàcilment que llavors perden l’interès per llegir-te, perquè s’adonen que no estàs pensant en elles. Si la teva aspiració és treballar a la televisió o sopar amb persones famoses que surten a la televisió, la crítica no és un bon camí.

Havent treballat a la televisió, a vegades he sentit una frase: “Aquest crític em té mania”. Tens mania a algú?

— Jo no tinc mania a ningú. Si sentís aquesta mania o odi –m’han arribat a dir– no podria treballar. Jo, quan una feina m’ha generat malestar, o quan he tingut un cap que no podia suportar, he deixat aquella feina. A més, quan ets professional aquesta mania l’has d’aparcar. No es tracta "d’aquest em cau bé i aquest em cau malament". Al contrari, quan a vegades penso "A aquest no li sortirà gaire bé" o "A veure com ho farà", per a mi és un exercici molt interessant que em trenquin les expectatives.

Abans parlaves d’algunes reaccions, trucades, etcètera. Què és el més desagradable que t’ha passat?

— No t’ho explicaré amb detalls, però una amenaça. Una amenaça amb tot el que comporta una amenaça, sí. Ho va fer amb una lògica i amb una facilitat en el seu discurs que vaig pensar "Ostres, és una persona que deu estar acostumada a amenaçar".

Quin missatge tens d’estat de WhatsApp?

— “Broncas y lloros, abstenerse”. En castellà, a més a més.

Quin dia vas decidir posar-te aquest missatge?

— El dia que vaig veure que hi havia un senyor que havia trobat recurrent el fet de trucar-me i primer justificar-se, després lamentar-se, després enfadar-se, després cridar...

I va funcionar?

— El vaig bloquejar.

Jo no podria fer la teva feina. Segurament no dec ser tan valent com tu o no porto bé el conflicte, no ho sé.

— Jo no porto bé el conflicte. Procuro evitar-lo. No considero que la meva feina sigui conflictiva. I t’he de dir que la immensa part de la professió no hi té cap inconvenient. És a dir, jo m’he pogut continuar relacionant amb persones a qui he fet la crítica. Hi ha gent que té un sentit de l’humor extraordinari, una capacitat d’encaix boníssima. Et diria que les dones potser millor que els homes. Les dones tenen més facilitat per revisar-se, per assumir que hi ha vegades que s’han equivocat, per intentar corregir-se, o per, si més no, continuar pensant el que pensaven però reflexionar-hi.

Tu diries que ets més valenta ara que quan vas començar el 2007?

— No, no, sempre. És que jo el que faig no ho visc amb cap tipus d’èpica. Els crítics hem de procurar no donar-nos massa importància a nosaltres mateixos, però sí pensar que la nostra feina l’hem de fer donant-li importància. El que és important és la feina que fem, no nosaltres.

Venim d’una tradició de crítica televisiva a Catalunya, amb noms com Josep Maria Baget Herms, Víctor Amela, Ramon Miravitlles, Ferran Monegal... No he dit cap dona.

— No sé si a l’Avui hi havia alguna dona que feia crítica...

Sí, a l’Avui Gemma Busquets escrivia sobre televisió. Pel fet de ser dona, creus que canvia alguna cosa de les reaccions que t’has trobat?

— Claríssimament. N'he pogut parlar amb companys d’ofici, amb el Sergi Pàmies, per exemple, i, efectivament, molts dels que han gosat escridassar-me o amenaçar-me, segurament no s’haurien atrevit a amenaçar d’aquesta manera el Víctor Amela o el Sergi Pàmies. Determinats personatges reben pitjor la crítica perquè ve d’una dona. En general, diguem que els homes sempre són una veu autoritzada i les dones som unes intruses en l’ofici. I això passa al periodisme i en molts altres espais. Professionals de la televisió, que ja fan una televisió molt testosterònica, molt masclista, que hi hagi una dona fent crítica... I, a més, una dona que no coneixen de res, que no saben d’on ha sortit... "Però qui és aquesta tia, que es pensa que té el dret de criticar-me?" No es rep bé, no.

Tinc la sensació que últimament estàs ficant molt la banya en les televisions públiques, tant TV3 com Televisió Espanyola. Per què?

— Primer, perquè les televisions públiques són essencials i han de buscar l’excel·lència. Són les úniques que podem fiscalitzar. En el moment que més les necessitem, políticament molt convuls, noto que hi ha uns continguts més pobres i un nivell d’exigència més baix.

Això serveix tant per a TV3 com per a Televisió Espanyola?

— Sí, sí. És una època estranya per a les televisions públiques. Tinc la sensació que és una reacció al fet d'haver de competir amb les privades, i que en molts aspectes han volgut assemblar-s’hi. Però, esclar, si deteriorem les televisions públiques arribarà un moment que algú dirà que no les necessitem perquè són una porqueria, no? O que aquesta televisió, així, no la podem mantenir. I llavors, si se les carreguen, ens quedem sense una estructura d’estat essencial, que són els mitjans de comunicació públics.

Quin programa et podrien oferir ara mateix a la televisió que et fes deixar la crítica?

— Cap.

Cap?

— Cap. O sigui, jo vaig tenir clar, quan vaig decidir fer crítica de televisió, que no faria cap programa de televisió, i així ha sigut. Ja hi ha hagut vegades que he dit que no.

Una vegada vas fer una col·laboració a l’Està passant, em sembla. Però ¿has tingut l’oportunitat de fer un programa i has dit que no? Creus que és una decisió que mantindràs fins que et jubilis?

— Crec que sí. És que jo tinc una feina que, com aquell qui diu, la puc fer en pijama.

T’agradaria jubilar-te com a crítica de televisió?

— Sí, per descomptat.

Pujo l’oferta. Directora de TV3.

— Encara menys. Encara menys.

O ja ha passat, això?

— No, no, no ha passat. Ja t’he dit abans que sent crítica de televisió no fas amics, i encara menys perquè t’ofereixin un càrrec. Mira, no he viscut mai la crítica com un pas intermedi per després fer una altra cosa. Mai. A més, el que faig m'agrada molt.

Aquesta cosa que sura en l’ambient, que abans ho notàvem aquí entre el públic que ens acompanya, que TV3 era millor abans... Tu estàs d’acord amb aquesta frase?

— El record sempre és millor del que vam veure. I de merdes n’hi ha hagut sempre a tot arreu i en totes les èpoques. En això no ens podem enganyar. Però sí que crec que en alguns moments hi ha hagut un entreteniment més bo que el que hi ha ara a TV3. Sobretot està molt relacionat amb aquesta mena d’obsessió per captar públic jove. Entenc que volen captar públic jove, que no tinc clar que l’estiguin captant del tot, però segur que estan expulsant molta gent que hi era i estava esperant alguna cosa interessant que no ha arribat. I aquest criteri del que suposadament volen els joves... És que són joves, però no són imbècils. Els joves que conec i que tracto...

En tens una a casa, diguem.

— En tinc una casa i en tinc a la facultat. No se senten representats per aquesta mena d’idea del que és el públic jove. Quan pregunto a gent molt jove, adolescents, què miren de TV3 i què els agrada, els encanta Crims, que és un programa que no està pensat per al públic jove però se’l mira tothom. Més enllà del que jo pugui pensar dels true crimes, que seria un altre tema, és un programa que està ben fet. Treballat, amb una idea molt clara del que volen fer. Hi ha possibilitats d’un entreteniment ben fet que també pugui ser transversal. Tinc la sensació que fan sèries de joves en què tots follen molt, es treuen molt la samarreta i passen coses molt eròtiques, i tot això per fotre calents uns nanos que des dels 10 anys estan veient un porno absolutament terrible a les xarxes socials. Aquesta obsessió pel públic jove ha infantilitzat els continguts. O la justificació del 3Cat, amb una quantitat de continguts que han arribat alhora amb un criteri que no acabo d'entendre, i tampoc a qui van dirigits. I, a més, en molts casos no veig justificat el cost d’aquests espais amb el que després realment veu l’espectador.

Però el 3Cat, la plataforma, és un èxit, no?

— Jo no tinc gaire confiança en el 3Cat. O sigui, amb les dades que donen. No me les acabo de creure. No tinc la sensació que hi hagi una transparència absoluta amb les dades del 3Cat. Entenc que és diferent un clic d’un moment determinat que algú que realment s’empassa vuit episodis sencers d’una determinada sèrie, per exemple.

I La 2 Cat creus que és competència per a TV3?

— No, ara com ara és com un canal estrany, és com una posada en escena d’un canal que no acaba de ser un canal, perquè funciona a estones, a vegades deixa de ser en català. Pràcticament tot el canal té el pressupost del que seria un bon programa de televisió. I després és tan precaritzat que no sé quina imatge acabes donant del que ha de ser un canal en català. Ara com ara, més enllà d’alguns programes puntuals que són interessants i que estan bé, no ho veig com una competència per a TV3.

Mònica, acabem. Què diries sobre la televisió al públic que ens ha vingut a escoltar?

— Que la poden apagar. Que jo a vegades tinc la sensació que se n’obliden una mica: la gent la pot apagar. I després, que la tele mai és innocent. En l’entreteniment més absurd sempre hi ha missatge i sempre hi ha alguna idea que et volen fer arribar.