La derrota de Putin i la pastanaga

Ningú va a la guerra venent una campanya dura i dolorosa. Putin va prometre una "operació militar especial" que ja ha superat els 100 dies i els 30.000 morts (en les estimacions més conservadores). Però també Occident ha mantingut una certa actitud de negació sobre la guerra. Com a lector, tinc la sensació que des de ben aviat s'ha alimentat la idea d'un fracàs de l'ofensiva russa. Alguns titulars, ordenats cronològicament, de mitjans ben diversos: "Rússia va patir una aclaparadora derrota moral. I els russos ho saben" (New York Times, 5 de març), "Per què Rússia va patir a Kíiv una derrota de proporcions històriques" (6 d'abril, Infobae), "Les raons per les quals Putin encara pot evitar la derrota" (Abc, 18 d'abril), "L'ocàs de Putin: quatre grans derrotes en dos mesos" (Infolibre, 3 de maig) o "Putin només s'enfronta a diferents tipus de derrota" (BBC, 8 de maig). Bé, on és la derrota promesa? Ens han subministrat mals diagnòstics? Hem estat fent brindis al sol perquè desitgem molt aquesta victòria? És cert que la majoria d'articles no cometen la gosadia d'assenyalar una data concreta per a la fi de la guerra, però la sensació com a lector és que tenim plantificada la pastanaga a un parell de metres del nostre musell. Fins i tot diria que no hem fixat col·lectivament què vol dir exactament una derrota de Putin. I encara més: la idea que la guerra és un partit de futbol on guanya un equip i l'altre perd resulta molt reduccionista.

Mentrestant, la premsa del bloc occidental ha especulat, i molt. Que si estava malalt, perquè aparentment no movia un braç. Que si estava sol, perquè cap dels seus generals creia en aquesta guerra... El periodisme de guerra s'hauria de blindar contra aquestes conjectures, perquè acaben transformant-se més aviat en projeccions.