Deu anys del 'Pareu màquines' (i aquí seguim)

Quan Mònica Terribas treballava al diari, em va proposar una breu secció per a un quadernet electoral comentant les xarxes socials del dia anterior. Aquell racó es va dir Please RT i devia caure en gràcia perquè, passats els comicis, Carles Capdevila va demanar-me una columna diària, seguint el mateix estil irònic, centrada ara en els diaris. El primer article, amb el nom de Pareu màquines, va aparèixer un 14 de gener del 2013, ara fa deu anys. Fer revista de premsa no tenia gaire sentit en temps d’internet, així que vaig optar per oferir una mirada crítica als mitjans, assenyalant els additius que els cuiners de les redaccions insuflen a articles i portades. El Procés s'inflacionava, el sistema comunicatiu espanyol provava d'imposar moltes narratives fal·laces –encara ho fa–, i m’agradaria pensar que la columna ha contribuït a denunciar-les. Escriure-la amb humor ha estat un recurs per intentar que els articles fossin prou variats, ja que se centren en un àmbit molt concret, i una manera de filtrar aquesta ofensiva mediàtica sense acabar tots plegats amb pedres al fetge. Em reca, però, no haver fet més crítica en clau catalana, i autocrítica.

En aquests anys hi ha hagut algunes trucadetes –més a la direcció que a mi: gràcies pel parallamps– i també portes tancades, però la satisfacció d’haver resistit deu anys fent una columna diària ho compensa. Escriure 330 articles diaris consecutius a l’any és un exercici tan saludable com exigent. El cap sempre va carburant idees i un bon grapat d’articles s’han escrit al mòbil en llocs insòlits, com una cua inacabable al Primavera Sound, la banyera de casa o un McDonald’s a l’estranger per aprofitar-ne el wifi: com que després de deu anys estem en una relació de confiança, espero que no els molestin aquestes intimitats. Gràcies, lectors, pel suport continuat. Que no parin les màquines.