Els arxius d’Epstein i la saturació com a coartada
Els arxius de Jeffrey Epstein que el departament de Justícia dels Estats Units ha fet públics són terriblement sòrdids. Cada vegada que se’n parla es presenten com una promesa de llum i transparència, però, quan en veiem nous documents, el resultat és cada cop més fosc i confús. La magnífica crònica de Nicolás Valle al Telenotícies cap de setmana de dissabte al migdia ho va explicar molt bé. Val la pena que la recupereu a través de la plataforma 3Cat. El muntatge àgil d’imatges amb capses, papers amb fotografies i textos censurats era una manera de provocar en l’espectador aquesta sensació d’allau inabastable de documents. “No és la veritat completa. És l’intent que el cas Epstein esdevingui el Cas Clinton”, apunta el periodista per remarcar un biaix simptomàtic: bona part dels documents publicats contenen moltes escenes vinculades a Bill Clinton. En canvi, l’escassa presència de Donald Trump esdevé simbòlica i gens innocent: “Donald Trump apareix de forma marginal. I quan ho fa insinua que té un penis descomunal”, afirma Valle acompanyant-ho de la imatge que ho justifica. El relat de la notícia és més una anàlisi que una descripció i dona a entendre que la selecció de documents no és asèptica sinó interessada.
Valle destaca: “No és tant el que surt sinó el que falta”, referint-se a la gran quantitat de papers manipulats amb requadres negres que oculten bona part de la informació. El periodista inclou el testimoni dels familiars de les víctimes que critiquen la censura i que s’utilitzi el cas com una “joguina política”.
La crònica, de dos minuts i mig de durada, funciona per acumulació. Subratlla el patró de les escenes que es representen: “amistats, trobades, viatges i silencis”. Però reforça la percepció inquietant de tot plegat: “És una lletania incòmoda que travessa dècades de poder, diners i fama”. Aquests tres eixos que vertebren la història és el que afegeix ambigüitat a les fotografies: algunes semblen escenes de simples trobades socials i altres, amb jacuzzis i noies despullades, delaten el context pervers d’abús sexual.
La crònica sap connectar molt bé amb la sensació de perplexitat que provoca tot plegat. Dona un argument que ajuda a comprendre-ho: la falta de context. El periodista aclareix que moltes de les fotos no tenen data ni detallen les circumstàncies. Conclou: “En lloc d’explicar ajuden a confondre. On els possibles delinqüents queden dissolts en la multitud”. La barreja de celebritats (des de Noam Chomsky fins a Michael Jackson passant per Woody Allen, Mick Jagger o Ehud Barak) i la combinació d’àpats festius amb escenes sòrdides amb menors acaben actuant com un dispositiu de soroll més que no pas de revelació. L’abundància d’imatges, desordenades i descontextualitzades, opera com un sistema d’opacitat. L’excés dilueix el relat i en difumina les responsabilitats. Curiosament, la desinformació, la fragmentació del relat i la saturació sense jerarquia que despersonalitza la culpa en els àmbits de poder s'acaben convertint en un homenatge cínic a les tesis del mateix Chomsky.
