Isabel Schiffer Ayuso de Campbell-Macpherson
Acabo de descobrir un subgènere periodístic que, de tan sacsejat, em té esmatibat i garraperdut. Són les cròniques de moda de La Razón que tenen com a protagonista la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Tres titulars d’exemple: “Ayuso visita el pla més nadalenc amb plumífer perfecte per a aquest hivern amb toc parisenc inesperat”, “Ayuso aconsegueix el look de Nadal que més afavoreix amb aquest bodi de firma espanyola per 79 euros”, “Ayuso converteix el sopar de Nadal del PP en una lliçó d’estil amb top bordeus de Victoria, la firma de Vicky Martín Berrocal”. Un ja està acostumat al periodisme llepa del diari de Planeta amb tota la plana major del PP, però que en menys d’una setmana li dediquin tres articles d’estilisme lloant-la fins a deixar-la garrapinyada de tant de sucre, comença a ser fins i tot inquietant. I tirant enrere veig un mínim de tres articles més similars aquest desembre. Que si “acapara totes les mirades”, que si “rescata els seus botins de Zara més atrevits”…
Tenir algú cobrint constantment els looks de la presidenta per mirar de convertir-la en icona de la moda és trist –el que cal fer a un polític és fiscalitzar-lo– i una maniobra lamentable per congraciar-la amb les lectores del diari, perquè els textos estan farcits de referències en primera persona del plural que freguen els preceptes de la Sección Femenina: “Per estar calentones no hem d’oblidar-nos del bon gust, com bé ha fet la política”, diuen en un dels passatges. “Un plumífer que totes hauríem de tenir a l’armari”, rematen més avall. Hi ha la possibilitat que algun algoritme hagi determinat que els estilismes d’Ayuso són d’interès i el diari estigui tan sols alimentant la màquina. Però massa temo que l’única fórmula matemàtica que està en joc és la que diu que de la presidenta madrilenya cal escriure x articles, dels quals de negatius n’hi ha d’haver x per zero.
