Daniel Anglès: "Un dia es va obrir l'aixeta i ara penso: «Per què et costava tant plorar?»"

Sant Joan DespíDaniel Anglès (Barcelona, 1975) és una ment inquieta i sempre activa. Al desembre va estrenar nou muntatge de Germans de sang, un dels musicals de la seva vida, ja que va ser un dels primers en els quals va treballar, i ara ja està immers en la nova edició d'Eufòria, el talent show de 3Cat. En la quarta temporada és el director de l'Espai Eufòria –la nova finestra de continguts digitals exclusius del programa, com ara tallers, concerts íntims i trobades amb exeufòrics–i cap dels coaches.

Acabes de començar la quarta temporada d'Eufòria. ¿En els càstings heu vist que els concursants venen amb trucs apresos?

— Que tenen coses apreses, sense dubte. Jo no ho he viscut tant com si fossin trucs, perquè sona a fer trampa, sinó com que tenen molt clar quines eines necessiten per poder fer bé allò que el programa els demana. Això ens porta a tenir concursants molt més preparats, que no venen a provar sort. La majoria són gent que s'ha format, que ha estudiat, que té una voluntat ferma al darrere. Ho hem notat en el procés de càsting, ho hem notat en els primers assajos i també amb les primeres proves de plató.

En els càstings hem vist gent que havia intentat entrar al programa més d'un cop. ¿Dir que no a aquestes persones trenca una mica el cor?

— Sí, és evident. Però també és veritat que hi ha gent que ha entrat a la tercera al programa. Jo aplaudeixo molt la determinació. Crec molt més en la determinació que en la passió, perquè la passió té més pujades i baixades. Trenca el cor dir que no a gent, en general. Jo he fet molts càstings i he treballat com a director de càsting moltes vegades, i haig de dir que és una part molt complicada de la feina. De fet, quan vaig començar a fer audicions ho passava molt malament. Dirigia audicions a París i a Madrid i tornava a casa destrossat. Aleshores, un dia vaig aprendre a fer el canvi de xip: no pensis en les persones a les quals has dit que no, perquè no els ha canviat la vida, i pensa en les persones a les quals has dit que sí i que la vida sí que els ha canviat. Sempre intento explicar que quan li dius que no a algú en una audició li estàs dient que no encaixa en allò que estàs buscant; no li estàs dient que no sigui vàlid o que no tingui talent. No és un examen que aproves o suspens.

¿Sents responsabilitat pel futur dels concursants?

— Jo estic molt content perquè amb molts d'ells i elles hi he mantingut el vincle. Sí que és veritat que moltes vegades tens com una síndrome de pare, et sents una mica responsable d'ells. I a alguns els veus fer coses i penses "Ai, aquest vídeo", "Ai, aquesta cançó". Seguiries opinant i intentant aportar, però amb l'edat acabes aprenent que el que és important és ser-hi. M'encanta quan algun d'ells em truca per preguntar-me alguna cosa. He tingut la sort que amb molts he pogut mantenir el vincle professional; el Triquell i l'Elena Escorcia estan a Germans de sang, per exemple. Jo el que vull és que siguin feliços. Quan em pregunten "Qui ho ha petat?", jo dic que la pregunta és "Quins són feliços?" Això és el que importa.

Què et fa enveja de les noves generacions?

— Jo vaig debutar al teatre amb 18 anys, el 1994. Per a mi, en aquell moment, explicar que era gai era un tema complicadíssim. Jo vinc d'aquella generació en què a l'escola d'interpretació et deien "Sobretot no tingueu ploma" o "Si ets gai no faràs papers d'hetero". No teníem referents. Quan veig les generacions actuals que poden mirar sèries on de manera natural veus adolescents fora de l'armari o que poden actuar en un plató de manera lliure i sent com volen ser, em fa enveja i me n'alegro. Em genera una felicitat absoluta. Després, tenen un accés al coneixement que també envejo.

¿Creus que Eufòria ha fet pedagogia a l'hora de mostrar la diversitat?

— Durant la primera edició, vaig rebre tants missatges privats d'Instagram! Quan hi penso, m'emociono. En recordo un d'un nano que m'explicava que arran d'una cosa que havia passat al programa havia tingut una conversa molt bonica amb la seva mare. Aquest missatge d'Instagram ja em dona valor a tota la temporada perquè hi ha moltes realitats on certes coses poden sobtar moltíssim.

Comences Eufòria, tens Germans de sang en cartell...

— Jo soc multitasca: ara mateix tinc El fil invisible a Madrid i a Barcelona, Germans de sang; dirigeixo el Teatre Condal; dirigeixo la meva escola, Aules Arts Escèniques; estic fent dues traduccions de textos teatrals nous; col·laboro en un programa de ràdio... Tinc moltes coses alhora, però perquè tot el que faig m'agrada tant que, quan m'arriben projectes que em fan il·lusió, em costa dir que no.

No descanses?

— El meu descans és actiu. Jo vaig provar el ioga i em va semblar l'horror. Llavors, vaig descobrir que existia la meditació activa. Tinc les meves vàlvules d'escapament, la més potent de totes és jugar a escape rooms. En soc un gran aficionat i m'encanten perquè requereixen tota la meva atenció: només puc pensar en on hi ha la pista següent i tots els altres projectes s'apaguen. Quan surto després d'una hora, el meu cervell ha canviat les revolucions.

Quantes vegades has hagut de fer pedagogia amb gent que diu que els musicals són ridículs o insuportables?

— Jo, quan algú em diu que no li agraden els musicals, sempre pregunto "T'agrada la música?" Si em diuen que sí, els pregunto quin tipus de música els agrada i els recomano aquest musical o l'altre. És que no has vist el musical adient i ja t'arribarà. És veritat que és un gènere que porta moltes etiquetes, com ara que és frívol, però pot ser moltes coses diferents: pot tenir profunditat, pot ser controvertit, pot ser reivindicatiu. El fet de cantar augmenta l'emocionalitat. Si t'agrada la música, segur que hi ha algun musical que t'agradarà.

En una entrevista vas explicar que, arran de la separació dels teus pares, vas estar molt temps sense poder plorar.

— I ara ploro d'una manera... Un dia es va obrir l'aixeta i ara penso "Per què et costava tant fer una cosa que és tan sana?" Ara, a vegades, arribo a casa i dic "Amor, avui tinc ganes de plorar. Posem una pel·li d'aquelles de plorar". O em poso Cita bestial, del 3Cat, que en soc molt fan. Em poso un capítol i ploro des de l'inici fins al final i se'm posa molt bé.

Quin és l'últim espectacle o musical amb el qual has plorat?

Fa molt pocs dies vaig anar a veure funció d'El fil invisible i vaig tornar a plorar. És molt curiós perquè és un espectacle que l'hem pensat per al públic familiar i perquè arribi als nens, però que hem aconseguit que arribi al nen que hem sigut tots. És una funció que parla al meu nen, segurament a aquell nen que no plorava, i que, de cop, obre totes les comportes.