El documental de les frases devastadores

El Sense ficció de dimarts recollia el testimoni escruixidor de famílies amb fills amb malalties minoritàries. Tan minoritàries que, en comptes de tenir un nom, tenen un codi de xifres i lletres que les fa encara més insòlites i desconegudes. Moure muntanyes mostra la lluita titànica i esgotadora dels pares per aconseguir un tractament per als seus fills que millori les seves condicions de vida. És un documental on veiem el seu dia a dia, gens fàcil i molt car, per satisfer les necessitats d’aquestes criatures tan estimades i tan ben ateses a casa, però tan abandonades per les institucions i la ciència. Era inevitable pensar si la consellera de Salut, Olga Pané, o el president Salvador Illa, que va ser ministre de Sanitat, estarien veient el Sense ficció. 

Moure muntanyes s’immisceix en la quotidianitat de les famílies amb molta sensibilitat i prudència, però la seva observació no és neutral. Se seleccionen escenes que mostren el desgast emocional i físic, les conseqüències familiars, la falta de descans, la constància i les implicacions econòmiques. La càmera manté la distància justa amb els menors. La incorporació de les gravacions familiars amb mòbil al llarg dels anys dona la perspectiva del pas del temps, del compromís i de l’amor incondicional cap als fills. Però també com els ha transformat la vida. Era inevitable, en l’odissea d’aquestes famílies, fer-hi una lectura amb perspectiva de gènere.

Els protagonistes del documental, les mares i els pares, s’expliquen tots amb una claredat i honestedat que commou profundament. El documental sap teixir els vincles de confiança, i es nota que els testimonis també veuen la producció com una oportunitat gairebé catàrtica de denúncia personal, mèdica i social. Pronuncien frases devastadores i conclusions punyents davant la càmera: “En el moment més vulnerable has d’estar el més lúcid possible”. “Si no tens diagnòstic, no tens pronòstic”. “Malgrat tot, la meva filla és feliç. Jo no. Però ella sí”. “No s’investiga prou perquè no surt a compte”. “Quan tens un diagnòstic és duríssim. Però quan no el tens, és duríssim”. “Nosaltres, abans del diagnòstic, ja prenem consciència que en Martí no serà el nen que nosaltres esperàvem”. “Cada etapa nova em ve un dol nou. I el dol no té data de caducitat”. “Un diagnòstic és una sentència, perquè et pren la il·lusió”. “No hi ha res pitjor que veure el que necessita el teu fill i que no l'hi puguis donar perquè no tens diners”. “Ens convertim en cuidadors i anem perdent la perspectiva que som pares”. “Jo vaig entendre per què els hospitals tenen les finestres tancades. Perquè quan ens van donar el diagnòstic en aquella habitació vaig mirar totes les finestres. Jo m’hauria tirat amb la meva filla per la finestra”. “L’Eva és l’Eva. A vegades les seves circumstàncies són una merda, però ella no. Ella és perfecta”. Totes aquestes frases perduren dins teu dies després d’haver vist el documental.