02/01/2022

'Don't look up' i l'elogi del Big Mac

2 min
La UE retira a McDonald’s la marca BigMac

Zero de cada deu nutricionistes recomanen basar la dieta en menjar Big Macs. A les revistes cool mai sortirà com una de les millors hamburgueses de Barcelona (o Nova York, o Tegucigalpa). Però el Big Mac triomfa perquè té un gust molt concret, immediatament reconeixible, una mena de confort food que et transporta als anys de joventut i viatges low-cost a Londres. Si Proust escrivís ara A la recerca del temps perdut, en comptes de sucar una magdalena, el pobre narrador endraparia un Big Mac.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Don't look up és l'equivalent cinematogràfic d'un Big Mac: és saborós i distreu la gana, tot i que una hora després d'engolir-lo l'únic record que en queda és en forma de greixos acumulats. Sota el pretext que es tracta d'una comèdia, Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence i Meryl Streep ofereixen unes interpretacions passades de voltes, però efectives. De fet, es mengen els personatges, però és un efecte volgut: els productors volen que reconeguis tres de les estrelles més importants del firmament cinematogràfic i que sàpigues que estàs en una franquícia de primer nivell. I el discurs sobre l'estupidesa com a motor de l'autodestrucció humana funciona, esclar, però millor que no el comparis amb el txuletón que és l'obra mestra de Kubrick Dr. Strangelove (i que em nego a posar en el seu espantós títol traduït).

En tot cas, si en parlo és perquè el principal mèrit d'aquesta pel·lícula és extracinematogràfic: ha aconseguit convertir-se en un fenomen en menys d'una setmana. I Netflix ho ha fet, diria, sense recórrer a grans campanyes de publicitat, sinó gràcies a la força de la mateixa plataforma a l'hora de dictar als seus usuaris què (creuen que) volen veure. Ja va passar amb El joc del calamar, que era una sèrie decent però no genial: quasi ningú volia quedar al marge de la conversa global. És la naturalesa humana.

A un nivell molt més modest, Filmin també juga bé les cartes en aquest sentit. El seu catàleg poua sobretot en el cinema d'autor i en el circuit de festivals. Hi ha molt bons títols, però pocs tenen la tirada d'una pel·lícula amb DiCaprio. Ara bé, tenir un bon equip editorial resulta essencial per treure suc a un catàleg. Saber agrupar-lo, saber destacar en el moment oportú, saber vendre les pel·lícules de manera aparentment personalitzada, si cal.

Són estratègies que cada cop resultaran més imprescindibles per aconseguir un trosset de mercat en la selva audiovisual. Tenir carn prèmium no serveix de gaire si els clients ho ignoren. O si directament no saben on anar-te a trobar. Suposo que s'entén que l'audiovisual català encara ha de trobar el desllorigador per vendre les seves hamburgueses, siguin de tres euros o de quinze.

stats