“Em conformo a quedar del quinze en amunt”
Manel Navarro encara la final d’Eurovisió de dissabte pensant més en la projecció posterior que en el resultat
BarcelonaQuedem en un restaurant quan encara és recent la polèmica per la seva elecció com a representant espanyol al Festival. La gala deixa la imatge seva fent botifarra a càmera. Però el sabadellenc Manel Navarro no adreçava el gest als espectadors, sinó a un grup d’energúmens del plató, a primera fila, que insultaven la seva família. L’acompanyen el representant de la discogràfica i una noia que no s’identifica. Li pregunto si és de Sony. “Noooo! -respon riallera-. ¡Yo soy la churri!” És una bona imatge de la naturalitat amb què aquest jove de vint anys intenta navegar en la voràgine que és un festival com el d’Eurovisió.
“Ho porto bé, ho porto bé”, insistirà un parell de cops a l’entrevista. Però admet que tota la polèmica l’ha frustrat una mica: “Hauria hagut de ser un dia de celebració i bonic, i no va ser així. Però jo l’únic que vull és tocar”. I fa sis anys que toca, des que als catorze anys el seu pare, també músic, li va regalar la seva primera guitarra.
Cara i creu de les xarxes
Comença a fer-se conegut a YouTube, on penja els vídeos de les seves primeres composicions. Té físic d’estrella pop i ulls blaus de rebel trencacors. Cabellera rossa. I una veu sedosa que fa pensar inevitablement en Ed Sheeran -de qui es declara màxim admirador- tot i que també s’hi pot veure la influència de Jack Johnson o John Mayer en la seva fórmula, a mig camí entre el surf tranquil i el neofolk més comercial. “Com a mínim ens hi presentem amb un estil que no havíem portat mai a Eurovisó, on les propostes d’Espanya tendien a ser molt semblants les unes a les altres. I feia set anys que no hi anava un noi”, explica.
Però sap que la competició és dura i que la geopolítica eurovisiva no juga precisament a favor seu. Es planteja un objectiu modest -“Jo em conformo a quedar del quinze en amunt”- i no s’altera quan li dic que les cases d’apostes el situen en la posició de cua o, les més generoses, penúltim. “A les cases d’apostes has de pagar, per apostar -diu-. I és normal que, amb la polèmica, la gent d’Espanya no hagi votat. I, si la gent del teu país no vota, aleshores acabes a baix”.
Li pregunto si tem la ressaca: l’endemà d’Eurovisió. Assegura que no, que té el cap clar: “Soc una persona molt tranquil·la i ho estic portant bé. Em prenc Eurovisió com una cosa molt maca i que fa que, quan s’acaba, et conegui més gent. Espero que, gràcies a Eurovisió, la meva carrera s’acceleri. Després del festival traurem un nou single o, si hi ha molt públic, potser un CD”. Insisteix que ho porta bé, però és inevitable -i comprensible- detectar els nervis en qui afronta una exposició massiva com la que ja ha començat a tenir. L’assenyalen pel carrer, el paren... Va descansar un temps de xarxes socials per estalviar-se soroll, però hi va tornar de seguida: “Quan vaig veure que els comentaris positius superaven els negatius em va passar la tonteria”.
El seu objectiu, esclar, seria viure de la música. La fama i l’exposició mediàtica són un preu que s’ha de pagar. Fa setmanes que surt de casa a les nou del matí i no hi torna fins a les deu de la nit. Entrevistes, assajos, desplaçaments a Kíev... “No tinc temps per refugiar-me en la guitarra. Suposo que fins que no acabi aquesta bogeria no podré agafar-me uns dies i descansar”.
La impressió és que aconsegueix mantenir la calma, però esforçant-s’hi molt. Un detall el delata: de tant en tant s’acosta les ungles a la boca, en un gest que no completa perquè la seva companya, que l’escolta encisada, interromp amb un cop suavíssim de mà i evita que Navarro comenci a rosegar les seves expectatives davant la cita de dissabte. “Jo només vull tocar”, encara dirà un últim cop.